Aquests
dies em sorprèn una polèmica que sembla assaltar les xarxes al voltant de
l’exposició Franco. Victòria. República.
Impunitat i espai urbà, que es vol programar a l’espai del Born. El
problema, segurament, no està en l’exposició en si, sinó en el fet de que
s’instal·lin símbols franquistes a l’explanada del Born com una mena de reclam
pel que s’exposarà a dins.
Darrera
de la discussió, sobretot hi ha discussions polítiques, que inclourien, a la
fi, quin ha de ser l’ús de l’espai del Born: respectant allò pel qual se va reobrir (la Barcelona del
1714) o si pot incloure altres aspectes com serien l’obrerisme, el
republicanisme o les lluites ciutadanes protagonitzades pels barcelonins.
Crec
que abans de continuar escrivint, hauria de definir quina seria la meva postura
davant si instal·lar o no el Franco eqüestre o la Victòria de Frederic Marés a
l’explanada del Born. Ho dic ben clar, estic en contra, però no per raons de
memòria o de rigor històric. Hi estic en contra perquè Barcelona, curiosament,
ha tingut més de tres dècades de governs anomenats d’esquerres i entre tots
ells, no han estat capaços d’eliminar definitivament el franquisme dels carrers,
els seus símbols, fet que fa que els ciutadans hagin de conviure-hi en el seu
dia a dia i mentre en quedin no te cap sentit donar a figueres emblemàtiques de
la dictadura un espai central de la ciutat, encara que sigui per anunciar al
carrer, a l’espai públic, un projecte museístic. Aquests governs d’esquerres
tampoc han estat capaços, per altra banda, donar a Lluís Companys un espai
central i emblemàtic a la ciutat, fet curiós si tenim present que era el líder
més carismàtic de l’esquerra republicana dels anys 30.
El
debat sobre les figures, no pot ser un debat sobre la memòria històrica, en un
país com el nostre que realment ha fet tan poca cosa per recuperar-la,
mantenir-la i cuidar-la. Ni la memòria històrica pot ser utilitzada com a eina
dogmàtica i única, ja que la memòria és
múltiple i és en el treball de la multiplicitat que ha de concretar-se
el treball seriós i historiogràfic. La memòria cadascú te la que te i es fixa
en allò que l’interessa. El problema és quan algú (o alguns) ens volen imposar
les seves respectives memòries com a veritats dogmàtiques i úniques. Potser per
això en l’espai públic tenen tan poc pes les experiències llibertàries,
l’anarcosindicalisme o el POUM. Caldria parlar-ne
No
estic d’acord amb en Joan Safont, quan vol situar la feina dels actuals
governants de la ciutat en una perspectiva històrica, ni tampoc quan vol
caricaturitzar el primer lerrouxisme. Ningú ha d’oblidar que l’espai públic ha
estat un mitjà que ha utilitzat, sempre, el poder per difondre la seva ideologia
i interessos i evidentment, els successius governs de la ciutat han volgut
remarcar el paper de Barcelona com a capital de Catalunya i d’això en tenim
rastres fins hi tot en els noms dels seus carrers o creant un imaginari propi i
molt diferent a la d’altres ciutats, però d’aquí a voler establir lligams en el
plantejament d’una exposició i ha un camí massa gran com per ni tan sols poder
plantejar-se cap mena de paral·lelisme.
Segurament,
l’esquerra d’aquest país te un problema molt greu, que és no saber-se posar
d’acord en quin país vol. Ara be, això no ha de barrejar el treball (seriós)
dels historiadors amb els interessos de partit.
