dimecres, 31 de desembre del 2008

CHIO AOSHIMA i l'art japonès. Tant a prop i tan lluny, a l'hora








Tan lluny, i al temps, tan a prop. 

Si hi ha alguna cosa que uneix a totes les persones de totes les cultures, és o hauria de ser la sensibilitat.

La sensibilitat pròpia d'artistes com a   CHIO AOSHIMA, que aconsegueix emocionar-nos a tots  i a l'hora, sensibilitzar-nos de que en la diversitat de les cultures hi ha tota una riquesa a la que no podem renunciar.

Fa ara 100 anys, que un grup d'artistes catalans reivindicava les arrels nacionals i socials de l'art i plantejaven la necessitat de tenir un art nacional propi de Catalunya. A l'hora, admiraven l'art d'altres artistes i d'altres nacions. Segurament, van ser els artistes, els que es van adonar primer de la gran vitalitat de l'art japonès, de la seva gran força. Va ser la primera vegada que es reconeixia la gran força d'una cultura no europea.

100 anys després, us convido a gaudir de la força d'un art no europeu, no occidental. Cal ser ciutadans de la nostra nació però també del nostre planeta. Si al planeta li va malament, a nosaltres també

QUE TINGUEU UNA BONA ENTRADA D'ANY

dilluns, 29 de desembre del 2008

En Xavier, marxa demà cap a el Pol Sud




En Xavier Valbuena, el meu company de l'escola, demà marxa pel que serà, de moment, el seu gran projecte, arribar al Pol Sud, amb 2 companys més. En Xavier, va perdre una cama fa 7 anys, en un accident de moto i després s'ha demostrat i ens ha demostrat a tots nosaltres que ell és el més capacitat de tots i totes.

Aquestes 4 ratlles, són per dessitjar-li molta sort i per que el viatge cumpleixi amb totes les seves expectatives.

Les fotos, fetes a Groenlàndia, son del mateix Xavier i dels seus companys

diumenge, 28 de desembre del 2008

Tots i totes amb Palestina

Potser aquest cop, les pareules sobren. Un cop més, no entenc com els estats, aquest cop Israel, puguin entrar a sang i matar a persones civils, homes, dones, nens, nenes.

Sembla ser, que ja ben entrar el Segle XXI, no s'ha perdut l'esperit depredador. La comunitat internacional, tampoc, no s'atreveix a denunciar aquestes actituds, que costen centenars de morts innocents.

Tampoc hauriem d'oblidar la situació injusta que viuen els palestins, dia a dia. Han de veure com cada dia creix el mur  que trenca injustament la seva terra, han de veure com cada dia tenen un dia a dia més precari. 

Us faig arribar la convocatòria de la concentració unitària:

 dilluns dia 29 a les 19h en contra de l'atac israelí a Gaza.

La concentració serà davant la cambra de comerç Espanya-Israel (Travessera de Gràcia num 21). Els metros més propers són Gràcia i Muntaner (Ferrocarrils Generalitat); Hospital Clínic (L-5); Fontana (L-3).

dimarts, 23 de desembre del 2008

La ciutat viva


En uns dies en els que tothom s'afanya a felicitar a tothom, potser el millor és dessitjar que tothom pugui viure el millor possible, que les ciutats s'humanitzin, que els edificis d'aquestes, es puguin moure com en l'art innocent d'una jove adolescent.

Us deixo amb l'art d'una noia de 14 anys. Espero que tots i totes en gaudiu

divendres, 19 de desembre del 2008

“Canviar el món de base” és avui més necessari que mai. Per una candidatura anticapitalista a les eleccions europees de 2009. Espero que el recolzeu


Que hi hagi una candidatura anticapitalista i de l'esquerra alternativa, també depen de nosaltres. Feu arribar la  vostra signatura per tal que es pugui presentar. Després ja vindrà l'hora de votar. Ho podeu fer arribar al meu mail:

tngrmts@gmail.com



Ara més que mai s'ha fet evident que el capitalisme global ha generat unes forces destructives que, en el seu afany per acumular riquesa, provoquen una major desigualtat social i amenacen la supervivència del conjunt de la humanitat i del planeta.


A Catalunya i a l'Estat espanyol, els efectes de la crisi són ja innegables. Malgrat la retòrica, la resposta a la crisi del govern de Zapatero aprofundirà les mesures fiscals regressives, les privatitzacions, les obres públiques faraòniques insostenibles i els regals fiscals al gran capital, mentre augmenten l'atur i la precarització de les nostres vides, es deteriora, mercantiliza i privatitza serveis públics bàsics i es neguen drets socials fonamentals com els d'un habitatge i unes pensions dignes. Es tracta de la mateixa política que s'està adoptant en el marc d'una Unió Europea al servei de les multinacionals i no dels pobles.


Enfront de tots els intents de fer pagar als sectors populars la crisi d'aquest sistema és necessari organitzar la resistència i reforçar les lluites socials, amb criteris unitaris i buscant convergències. Però pensem que la resistència social no és suficient. És necessària una alternativa política anticapitalista, l'única lleialtat de la qual estigui en les lluites i moviments socials, que mai accepti participar en la gestió del sistema, que sàpiga escoltar i aprendre, i que mereixi confiança. Aquesta alternativa no existeix i volem contribuir a construir-la. Sabem que és una tasca arriscada i difícil, que comportarà molt esforç durant molt temps i que només arribarà a bon port si convergeixen en ella, des de les seves pròpies experiències, organitzacions i idees, aquells/es que ara comparteixen ja les crítiques radicals i les lluites contra aquest sistema, però encara no un projecte polític anticapitalista alternatiu.


Per a avançar en aquest camí, Izquierda Anticapitalista al conjunt de l’Estat espanyol i Revolta Global-Esquerra Anticapitalista a Catalunya ha decidit presentar-se a les pròximes eleccions europees de juny de 2009 buscant la col·laboració de sindicalistes, activistes i militants independents. Amb aquesta perspectiva ha començat el procés de recerca de les 15.000 signatures de ciutadans/as que es requereixen per a poder presentar una llista.

 

Les o els sotasignats hem conegut aquesta iniciativa, ens sembla important que surti endavant i la saludem positivament. Manifestem la nostra voluntat de donar la nostra signatura en la recerca de les 15.000 necessàries i encoratjem a les persones que formen part de l'esquerra social, política o cultural a fer-ho, ja sigui en suport al projecte o simplement defensant el dret democràtic a l'existència d'una candidatura anticapitalista com aquesta. Per a totes aquestes raons subscrivim, a títol individual i sense parlar en nom de les nostres organitzacions, col·lectius o campanyes, aquest manifest.

 

 

www.revoltaglobal.cat

difusio@revoltaglobal.cat

 

Una altra Europa és possible. Un altre capitalisme és impossible. Propostes per a construir una alternativa a l'Europa del Capital


Avui, penjo un document amb el que estic completament d'acord. Crec que estic en un moment en el que puc tornar-me a il·lusionar en política. Amb la gent de REVOLTA GLOBAL Esquerra Anticapitalista. En fi, ja en sentirem a parlar. De moment us deixo amb el document.

Aquest document desenvolupa el programa polític bàsic del projecte de candidatura per a les pròximes eleccions europees impulsades per Izquierda Anticapitalista al conjunt de l’Estat espanyol i Revolta Global-Esquerra Anticapitalista a Catalunya. No és un document definitiu, sinó un primer esborrany de propostes alternatives que es confrontin a l'Europa del capital i a les polítiques neoliberals en curs que esperem es vagi enriquint progressivament.

 

Els països de la Unió Europea estan sent ja durament colpejats per la crisi econòmica mundial. Aquesta, lluny d'obeir a una mala gestió d'un grapat d'empreses i bancs irresponsables, com volen fer-nos creure, és una veritable crisi del sistema econòmic que posa de manifest la seva naturalesa destructiva. En la crisi actual es conjuguen una crisi econòmica, una gravíssima crisi ecològica i energètica global i una crisi alimentària en els països del Sud.

 

Davant la crisi, malgrat el descrèdit creixent del neoliberalisme, les elits econòmiques i polítiques europees es veuen empeses a fer més pressió encara sobre les i els treballadors i els pobles, buscant la reducció dels costos laborals i el desmantellament dels sistemes de protecció social.

 

A Catalunya i a l'Estat espanyol, els efectes de la crisi són ja innegables. Assistim a la fi d'un “model de creixement” el motor del qual, la construcció i l'especulació immobiliària, s’ha trencat definitivament i ha començat a arrossegar a altres sectors. La incertesa s'apodera de les llars més humils. Aquests temps de vaques flaques afebleixen també les arques de l'Estat i augmenten el dèficit de les administracions per a plantar cara a les creixents necessitats de protecció social que provoca l'augment de l'atur. Malgrat la retòrica, la resposta a la crisi del govern de Zapatero aprofundirà les mesures fiscals regressives, les privatitzacions, les obres públiques faraòniques insostenibles i els regals fiscals al gran capital. En el PSOE no s'ha manifestat ni la menor crítica significativa a aquesta política. IU-EUiA-ICV han mostrat sobradament que no serveixen per a desenvolupar una resposta d'esquerres.

 

Enfront de l'avanç del projecte d'integració europea al servei del capital, i per a imposar polítiques favorables als pobles, necessitem coordinar a escala europea les resistències i aixecar una alternativa a l'Europa del Capital. Necessitem “Una altra Esquerra, per a una altra Europa”.

 

La iniciativa de Izquierda Anticapitalista i Revolta Global-Esquerra Anticapitalista d'impulsar una llista per a les pròximes eleccions europees de juny de 2009 va en aquesta direcció. Aquesta llista participarà en la confirmació d'un pol anticapitalista europeu juntament amb formacions com el Nou Partit Anticapitalista (NPA), promogut per Olivier Besancenot a França, Sinistra Critica a Itàlia i altres organitzacions.

 

Una altra Europa és possible i necessària

 

Enfront de la lògica del capital necessitem anteposar una altra lògica, la dels béns comuns, tal com expressen lemes com “Un altre món és possible” o “El món no és una mercaderia” popularitzades des de fa anys pel moviment antiglobalització. Defensem una Europa dels pobles, de les i els treballadors i de les i els oprimits, oposada a l'Europa dels Tractats de Maastricht, Ámsterdam, Niça o Lisboa:

 

·         Ens oposem als acomiadaments massius, que es pretenen “justificar” en nom de la crisi, i a la precarització de l'ocupació. Zero acomiadaments és la nostra consigna. Exigim mesures penals contra els directius responsables de provocar situacions irreversibles per a justificar els tancaments. Les empreses que deslocalitzin o realitzin acomiadaments massius han de retornar les subvencions rebudes. Rebutgem la  “Directiva de les 65 hores” i defensem la reducció de jornada sense reducció de salari. Totes les i els assalariats, joves, pensionistes, etc., han de tenir garantit un ingrés mínim que faci possible viure dignament. Enfront d'una Europa del capital que pressiona cap avall els drets socials, defensem una harmonització “per dalt” dels drets de les i els treballadors europeus.

 

·         Davant els rescats als bancs exigim un veritable pla d'urgència per als sectors més necessitats, així com una reforma fiscal que harmonitzi la fiscalitat europea i gravi als especuladors financers, les grans fortunes i les rendes del capital. És urgent el control de la banca privada mitjançant la seva nacionalització sense indemnització, seguint el principi de no estatitzar deutes privats ni tornar a transferir aquests actius a mans privades. El secret bancari ha d'aixecar-se.

 

·         És necessari oposar-se a escala europea a l'especulació dels mercats financers, amb normes que impedeixin l'emissió de títols especialment dissenyats per a especular i la realització d'operacions especulatives, la instauració d'una fiscalitat que penalitzi seriosament l'especulació, i l'adopció de mesures com la Taxa Tobin i la supressió dels paradisos fiscals.

 

·         Enfront de la privatització, oposem una política de defensa del sector públic i de renacionalització de les empreses privatitzades, en el marc d'un control democràtic i social dels serveis públics. Cal derogar les Directives i acords europeus de liberalització i privatització dels serveis.

 

·         Necessitem una reconversió ecològica radical de l'economia i una nova cultura de la    sostenibilitat mitjançant polítiques que trenquin amb l'espiral productivista i consumista del capitalisme. Fa falta avançar cap a un nou model de producció, distribució i consum. Cal desenvolupar les energies renovables, tancar les nuclears, potenciar el transport públic, fomentar una nova cultura de l'aigua, prohibir els Organismes Genèticament Modificats (OGMs), parar la privatització dels recursos naturals, desenvolupar l'agricultura ecològica, i defensar la sobirania alimentària i el dret a la terra, enfront de l'actual Política Agrícola Comuna (PAC) al servei de la agroindustria. La crisi ecològica global exigeix canvis estructurals de fons i no mers retocs cosmètics com ens proposa el “capitalisme verd”. L'equilibri entre la humanitat i la naturalesa entra en conflicte amb la lògica de les polítiques basades en el mercat i la llei del benefici.

 

·         A l'Europa fortalesa, la de la valla a Ceuta i Melilla, la de la “Directiva de la Vergonya”, contraposem una Europa oberta i solidària, basada en la igualtat entre tots/as els residents, ja siguin “autòctons” o procedents d'altres països, tant comunitaris com no comunitaris. Exigim la regularització dels “sense papers”, el tancament dels centres d'internament especial, i la fi del racisme i la xenofòbia fomentats des de les polítiques institucionals. Ni valles, Ni guetos!.

 

·         Ens oposem a la retallada de llibertats en nom de la seguretat, el control de la immigració, la “guerra contra el terrorisme” o l’incivisme. Ens oposem a la creixent repressió policial i patronal que pateixen milers de sindicalistes combatius davant el seu exercici legítim del dret a vaga i a l'organització col·lectiva. Apel·lem a la derogació de la Llei de Partits com exemple màxim d'aquesta retallada de drets i llibertats col·lectives.

 

·         Defensem el dret dels pobles d'Europa a l'autodeterminació i a decidir lliurement el seu propi futur.

 

·         Enfront de l'ofensiva neoconservadora defensem el dret a l'avortament i a la contracepció lliure i gratuïta. La lluita per l'emancipació de les dones i en contra del patriarcat segueix sent una de les tasques centrals de l'esquerra europea. Fan falta polítiques reals contra la violència domèstica i de gènere i contra la discriminació laboral i afavorir el repartiment dels treballs tradicionalment invisibles com el domèstic-familiar o el de cura.

 

·         Revindiquem els drets dels gais, lesbianes, bisexuals, transexuals i transgèneres i la seva lluita contra l'opressió i la discriminació i per a imposar respecte cap a totes les opcions sexuals enfront de la coacció de les llibertats sexuals.

 

·         Combatem l'especulació immobiliària i defensem els espais i equipaments públics, el dret de la ciutat, la despenalització de l’okupació i una política d'habitatge públic que garanteixi l'accés a un habitatge digne a totes les persones. Defensem la socialització del sòl i de la propietat immobiliària, la fiscalització dels habitatges buits i en desús, i l'expropiació després d'un termini determinat dels que continuïn sense utilitat demostrada.

 

·         Defensem una educació pública i de qualitat. Això requereix la derogació de la LOU i el bloqueig de la implementació de l'Espai Europeu d'Educació Superior (procés de Bolonya) amb la finalitat d'obrir un debat dintre de la comunitat acadèmica i entre la societat en el seu conjunt que permeti dilucidar el model d'educació superior que necessitem.

 

·         Defensem “Una altra Europa” en el marc d’un “Altre Món”, una Europa solidària amb els pobles del sud oposada a la política neo-imperialista realitzada pels governs europeus a favor dels interessos de les multinacionals que dominen el planeta, com Repsol i altres, i una Europa oposada a la liberalització de l'economia mundial a través de l'Organització Mundial del Comerç (OMC) i els acords comercials bilaterals amb els països del Sud.

 

·         Combatem la remilitarització d'Europa, l'augment de la despesa militar i la participació dels exèrcits europeus a l'Iraq o Afganistan. La construcció d'una defensa europea integrada en l'OTAN és una de les senyals més perilloses de la nova política militar europea. Ens solidaritzem amb el poble palestí en la seva lluita legítima pel reconeixement dels seus drets nacionals avui negats per Israel i els seus aliats, igual que amb el poble saharaui enfront de la dictadura marroquina i a la complicitat amb aquesta per part del govern espanyol.

 

·         Revindiquem una política cultural europea que afavoreixi els espais culturals i la creació artística desmercantilizada. Defensem també la potenciació del programari lliure, el copyleft, i els mitjans de comunicació alternatius, en tant que iniciatives que xoquen amb la lògica de les multinacionals de la comunicació i del sector de les tecnologies de la informació.

 

 

www.revoltaglobal.cat

difusio@revoltaglobal.cat

 

 

 

dimarts, 16 de desembre del 2008

Decreixement?

Noves propostes per un nou mon. Cal afrontar les crisis amb els mitjans que puguin afavorir més a tota la societat. Crec que les propsotes de decreixement son molt importants

Què tenen en comú els objectors a la Mat, al 4art cinturó, els que rebutgen l'ampliació del port i els veïns afectats per la tercera pista de l'aeroport? Què genera la invasió urbanística de les nostres costes, redueix l'habitat del linx ibèric i es desforesta l'Amazones?

Quina és la causa de la falta d'aigua potable i el canvi climàtic? Per què es fan guerres pel petroli i pels recursos minerals? 
Què passa al món ?

Podem trobar respostes si analitzem el sistema actual de creixement continu que sembla no tenir límit: a més consum energètic, més gent, mes cotxes i mes cases, per tant, mes carreteres i mes invasió urbanística. A cada vegada mes electrodomèstics, més necessitats energètiques, que comporten mes centrals i mes línies. A mes indústries, més contaminació, més deixalles, més abocaments.

Als països del nord hem aconseguit desviar part de les conseqüències visibles d'aquest creixement traslladant el problema fora. Les nostres industries més contaminants són mogudes a països on les lleis ambientals són mes laxes i es contaminen rius i aqüífers afectant a la població local. En els últims 31 anys, el nostre consum de matèries i energia s'ha multiplicat per dos. Per mantenir el nostre consum actual i ser autosuficients, Espanya hauria de tenir tres vegades el tamany actual.

Com uns drogoaddictes, utilitzem la força i els mitjans necessaris per assegurar-nos la dosi del motor bàsic del nostre creixement, el petroli. Les conseqüències d'aquesta addicció son diàriament noticia en tots els diaris.

Així doncs, el creixement econòmic es alhora la base de la nostre societat, la religió que ens promet el benestar etern i la droga que impulsa la nostra economia a realitzar actes criminals. En aquesta situació, parlar de decreixement és posar en dubte la base del nostre sistema i posar sobre la taula la seva impossibilitat a mig plaç i les seves conseqüències actuals.

No es tracta de tornar a les cavernes, sinó de fer una revisió crítica del que han suposat dos segles de industrialisme creixent. Introduir en l’economia els costos reals dels recursos naturals, relocalitzar la industria i l'agricultura, potenciar el ferrocarril de rodalies, limitar radicalment l'us dels vehicles privats, treballar menys hores i a prop d'on és viu, defensar els espais naturals, conservar la biodiversitat i prohibir els transgènics, eliminar els consum superflus i produir béns perdurables; totes aquestes són propostes concretes que acompanyen la filosofia del decreixement. Hi ha moltes més.

Pensar més a fons el decreixement passaria per construir un sistema econòmic i financer que no necessiti de créixer per mantenir-se.

http://www.decreixement.net/

diumenge, 14 de desembre del 2008

Des de Queralbs. Gaudim dels sentits no sols de la raó






Avui al tornar de Queralbs, us he de dir que m'han quedat amb aquestes imatges als ulls. Després de patir per si podríem tornar o no a la "civilització"  m'he quedat amb aquests meravellosos instants en els que gaudíem de la naturalesa.

És com veure la vida en blanc. Veure aquells paissatges que altres èpoques de l'any son verds, des de un altre punt de vista.

Es com les idees, alguna vegada les veiem amb molta força i d'altres vegades, sense perdre gens del seu atractiu, amb tota la seva discreció

Gràcies Antònia per acollir-nos

dissabte, 6 de desembre del 2008

Por una ética ecosocialista

Avui, reprodueixo un text de Michael Löwy, en el que ens presenta una visió ecosocialista, més en la línia del que hauria de ser la nostra política. Segurament algú pensarà que ens transporta una visió més utòpica, més revolucionària, però quès és sino l'esquerra,  a més de la defensa de l'igualtat social, que una factoria d'il·lusions revolucionàries?

Por una ética ecosocialista Michael Löwy 

Traducción: Massimo Modonesi

El capital es una formidable máquina de reificación (cosificación). Después de la Gran transformación de la que habla Karl Polanyi, es decir, después de que la economía capitalista de mercado se ha autonomizado, de que se ha –por decirlo así– “desatorado”, ésta funciona únicamente según sus propias leyes, las leyes impersonales de la ganancia y de la acumulación. Ésta supone, subraya Polanyi, “la transformación de la sustancia natural y humana de la sociedad en mercancías”, gracias a un dispositivo, el mercado autorregulador, que tiende inevitablemente a “romper las relaciones humanas y... a aniquilar el hábitat natural del hombre”.

Se trata de un sistema despiadado, que lanza a los individuos de los estratos desfavorecidos “bajo las ruedas mortíferas del progreso, ese carro de Jagannâth”. 

Max Weber ya había detectado en forma notable la lógica “cosificada” del capital en su gran obra Economía y Sociedad: “La reificación (Versachlichung) de la economía fundada sobre la base de la socialización del mercado sigue absolutamente su propia legalidad objetiva (sachlichen)... El universo reificado (versachlichte Kosmos) del capitalismo no deja ningún lugar a la orientación caritativa...” Weber deduce de esto que la economía capitalista es estructuralmente incompatible con los criterios éticos: “en contraste con las otras formas de dominación, la dominación económica del capital, por el hecho de su carácter impersonal, no podría ser regulada éticamente... La competencia, el mercado, el mercado de trabajo, el mercado monetario, remiten a consideraciones objetivas, ni éticas ni antiéticas, simplemente no-éticas... comandan el comportamiento en el punto decisivo e introducen instancias impersonales entre los seres humanos involucrados.” En su estilo neutral y no comprometido, Weber indica lo esencial: el capital es, por esencia, “no-ético”. 

En la raíz de esta incompatibilidad se encuentra el fenómeno de la cuantificación. Inspirado por la Rechenhaftigkeit -el espíritu del cálculo racional al que se refiere Weber- el capital es una formidable máquina de cuantificación. Reconoce solamente el cálculo de las pérdidas y las ganancias, las cifras de la producción, la medida de los precios, de los costos y los beneficios. Somete a la economía, a la sociedad y a la vida humana a la dominación del valor de cambio de la mercancía y, de su expresión más abstracta, el dinero. Estos valores cuantitativos, que se miden en 10, 100, 1.000 ó 1.000.000, no conocen ni lo justo ni lo injusto, ni el bien ni el mal: disuelven y destruyen los valores cualitativos y, en particular, los valores éticos. Entre los dos hay “antipatía”, en el sentido antiguo, alquímico, del término: falta de afinidad entre dos sustancias.

Hoy, este reino total –de hecho, totalitario– del valor mercantil, del valor cuantitativo, del dinero, de la finanza capitalista, llegó a un grado sin precedentes en la historia humana. Sin embargo, la lógica del sistema había ya sido víctima de una crítica lúcida del capitalismo desde 1847: “Llegó finalmente un tiempo en donde todo lo que los hombres habían guardado como inalienable se volvió objeto de intercambio, de tráfico y podía ser alienado. Es el tiempo en el que las cosas mismas que hasta este momento eran comunicadas pero nunca intercambiadas, nunca vendidas, adquiridas pero no compradas –virtud, amor, opinión, ciencia, conciencia, etcétera–, el tiempo en el cual todo pasó al comercio. Es el tiempo de la corrupción general, de la venalidad universal en el cual, para hablar en términos de la economía política, cada cosa, moral o física, transformándose en valor venal, es llevada al mercado para ser apreciada en su más justo valor.”(Marx)

Las primeras reacciones, no solamente obreras, sino también campesinas y populares contra la mercantilización capitalista han ocurrido en el nombre de ciertos valores sociales, ciertas necesidades sociales consideradas como más legítimas que la economía política del capital. Estudiando estos movimientos de las multitudes, de las rebeliones del hambre en el siglo XVIII inglés, el historiador E.P. Thompson habla de la confrontación entre la “economía moral” de la plebe y la economía capitalista de mercado (que encuentra en Adam Smith su primer gran teórico). Las revueltas del hambre (en las que las mujeres jugaban un papel principal) eran una forma de resistencia al mercado –en el nombre de la antigua “economía moral” de las normas comunitarias tradicionales– que tenían su propia racionalidad y que, a largo plazo, habían salvado a los estratos populares de las hambrunas.

El socialismo moderno es el heredero de esta protesta social, de esta “economía moral”. Quiere fundar la producción ya no sobre los criterios del mercado y del capital –la “demanda solventable”, la rentabilidad, la ganancia, la acumulación– sino en función de la satisfacción de necesidades sociales, el “bien común”, la justicia social. Se trata de valores cualitativos, irreductibles a la cuantificación mercantil y monetaria. Rechazando el productivismo, Marx insistía en la prioridad del ser de los individuos –la plena realización de sus potencialidades humanas– por sobre el tener, la posesión de bienes. Para él, la primera necesidad social, la más imperativa, y la que abría las puertas del “Reino de la Libertad” era el tiempo libre, la reducción de la jornada de trabajo, la realización de los individuos en el juego, el estudio, la actividad ciudadana, la creación artística, el amor. 

Entre estas necesidades hay una que toma una importancia siempre más decisiva hoy día –y que Marx no había tomado suficientemente en cuenta (salvo en algunos pasajes aislados) en su obra–: la necesidad de salvaguardar el entorno natural, la necesidad de un aire respirable, de agua potable, de alimentación libre de venenos químicos o de radiaciones nucleares. Una necesidad que se identifica, tendencialmente, con el imperativo mismo de la supervivencia de la especie humana en este planeta, en el cual el equilibrio ecológico está seriamente amenazado por las consecuencias catastróficas –efecto invernadero, destrucción de la capa de ozono, peligro nuclear– de la expansión infinita del productivismo capitalista.
El socialismo y la ecología comparten entonces valores sociales cualitativos, irreductibles al mercado. Comparten también una rebelión contra “la Gran transformación”, contra la autonomización reificada de la economía en relación con las sociedades y un deseo de “reubicar” a la economía en un entorno social y natural. Sin embargo, esta convergencia no es posible sino a condición de que los marxistas sometan a un análisis crítico su concepción tradicional de las “fuerzas productivas” –regresaremos a este punto– y que los ecologistas rompan con la ilusión de una “economía de mercado” limpia. Esta doble operación es la obra de una corriente, el ecosocialismo, que logró la síntesis entre las dos aproximaciones. 

¿Qué es entonces el ecosocialismo? Se trata de una corriente de pensamiento y de acción ecológica que integra los aportes fundamentales del marxismo, liberándose de las escorias productivistas; una corriente que entendió que la lógica del mercado capitalista y de la ganancia –así como la del autoritarismo tecnoburocrático de las difuntas “democracias populares”– son incompatibles con la defensa del medio ambiente. En fin, una corriente que, criticando la ideología de las corrientes dominantes del movimiento obrero, sabe que los trabajadores y sus organizaciones son una fuerza esencial para toda transformación radical del sistema. 

El ecosocialismo se desarrolló –a partir de las investigaciones de algunos pioneros rusos de final del siglo XIX e inicio del XX (Serge Podolinsky, Vladimir Vernadsky)– sobretodo en el curso de los últimos 25 años, gracias a los trabajos de pensadores de la talla de Manuel Sacristán, Raymond Williams, André Gorz (en sus primeros escritos), así como las importantes contribuciones de James O'Connor, Barry Commoner, Juan Martinez Allier, Francisco Fernández Buey, Jean-Paul Déléage, Elmar Altvater, Frieder Otto Wolf, Joel Kovel y muchos otros.

Esta corriente está lejos de ser políticamente homogénea. Sin embargo, la mayor parte de sus representantes comparte ciertos temas comunes. En ruptura con la ideología productivista del progreso –en su forma capitalista y/o burocrática (léase “socialista real”)– y opuesta a la expansión al infinito de un modo de producción y de consumo destructor del medio ambiente, representa en el movimiento ecológico la tendencia más avanzada, más sensible a los intereses de los trabajadores y los pueblos del sur, la que entendió la imposibilidad de un “desarrollo sostenible” en el marco de la economía capitalista de mercado.

¿Cuáles podrían ser los principales elementos de una ética ecosocialista, que se oponga radicalmente a la lógica destructora y “no-ética” (Weber) de la rentabilidad capitalista y del mercado total, este sistema de “venalidad universal” (Marx)? Avanzaré aquí algunas hipótesis, algunos puntos de partida para la discusión.

En primer lugar, se trata a mi parecer de una ética social: no es una ética de comportamientos individuales, no apunta a culpabilizar las personas, promover el ascetismo o la autolimitación. Es importante que los individuos sean educados en el respeto del medio ambiente y el rechazo del desperdicio; sin embargo, el verdadero nudo está en otra parte: el cambio de las estructuras económicas y sociales capitalistas-mercantiles, el establecimiento de un nuevo paradigma de la producción y la distribución, fundado, como lo hemos visto más arriba, en la consideración de las necesidades sociales, –en particular, la necesidad esencial de vivir en un medio natural no degradado. Un cambio que exige a actores sociales, movimientos sociales, organizaciones ecológicas, partidos políticos y no solamente individuos de buena voluntad. 

Esta ética es una ética humanista. Vivir en armonía con la naturaleza, proteger a las especies amenazadas son valores humanos –así como la destrucción, por la medicina, de las formas vivas que agreden la vida humana (microbios, virus, parásitos). El mosco anophel, portador de la fiebre amarilla, no tiene el mismo “derecho a la vida” que los niños del Tercer Mundo amenazados por esta enfermedad: para salvar a estos últimos, es éticamente legítimo erradicar, en ciertas regiones, la primera... 

La crisis ecológica, amenazando el equilibrio natural del medio ambiente, pone en peligro no solamente la fauna y la flora, sino también y sobretodo la salud, las condiciones de vida, la supervivencia misma de nuestra especie. Ninguna necesidad entonces de hacer la guerra al humanismo o al “antropocentrismo” para ver en la defensa de la biodiversidad o de las especies animales en vía de desaparición, una exigencia ética y política El combate para salvar el medio ambiente, que es necesariamente el combate para un cambio de civilización, es un imperativo humanista, relativo no solamente a tal o cual clase social, sino al conjunto de los individuos. 

Este imperativo está relacionado con las futuras generaciones, amenazadas con recibir en herencia un planeta inhabitable a causa de la acumulación siempre más incontrolable de los daños al medio ambiente. Pero, el discurso que centraba la ética ecológica fundamentalmente en este peligro, está hoy ampliamente superado. Se trata de una cuestión mucho más urgente relacionada directamente con las generaciones presentes: los individuos que viven al principio del siglo XXI conocen ya las consecuencias dramáticas de la destrucción y el envenenamiento capitalista de la biosfera, y arriesgan encontrarse –en todo caso los jóvenes– dentro de veinte o treinta años con verdaderas catástrofes. 

Se trata también de una ética igualitaria: el modo de producción y de consumo actual de los países capitalistas avanzados, fundado en una lógica de acumulación ilimitada (de capital, de ganancias, de mercancías), de desperdicio de recursos, de consumo ostentoso y de destrucción acelerada del medio ambiente, no puede de ninguna manera ser extendido al conjunto del planeta, bajo el riesgo de una crisis ecológica mayor. Este sistema está entonces necesariamente fundado en el mantenimiento y la agravación de la desigualdad estridente entre norte y sur. El proyecto ecosocialista apunta a una redistribución planetaria de la riqueza y a un desarrollo en común de los recursos, gracias a un nuevo paradigma productivo. 

La exigencia ético-social de la satisfacción de las necesidades sociales no tiene sentido sino al interior de un espíritu de justicia social, de igualdad –lo cual no quiere decir homogenización– y de solidaridad. Implica, en última instancia, la apropiación colectiva de los medios de producción y la distribución de bienes y servicios “a cada uno según sus necesidades”. No tiene nada que ver con la pretendida “equidad” liberal que quiere justificar las desigualdades sociales en la medida en que estarían “ligadas a funciones abiertas a todos en condiciones de igualdad equitativa de oportunidades” (Rawls); argumento clásico de los defensores de la “libre competencia” económica y social.

El ecosocialismo implica, de igual manera, una ética democrática: mientras que las decisiones económicas y las elecciones productivas queden en manos de una oligarquía de capitalistas, banqueros y tecnócratas, o en el desaparecido sistema de las economías estatalizadas, de una burocracia que escape a todo control democrático, no saldremos del ciclo infernal del productivismo, de la explotación de los trabajadores y de la destrucción del medio ambiente. La democratización económica –que implica la socialización de las fuerzas productivas– significa que las grandes decisiones sobre la producción y la distribución no serán tomadas por “los mercados” o por un politburó, sino por la sociedad misma después de un debate democrático y pluralista en el cual se opongan las propuestas y las opciones distintas. Es la condición necesaria para la introducción de otra lógica socioeconómica y de otra relación con la naturaleza. 

Por último, el ecosocialismo es una ética radical, en el sentido etimológico de la palabra: una ética que se propone ir a la raíz del mal. Las medias medidas, las semirreformas, las conferencias de Río, los mercados de derecho de contaminación son incapaces de aportar una solución. Se requiere de un cambio radical de paradigma, un nuevo modelo de civilización, una transformación revolucionaria. 

Esta revolución toca a las relaciones sociales de producción –la propiedad privada, la división del trabajo– pero también a las fuerzas productivas. Contra cierto marxismo vulgar –que puede apoyarse sobre algunos textos del fundador– que concibe el cambio únicamente como supresión –en el sentido del Aufhebung hegeliano– de las relaciones sociales capitalistas, “obstáculos al libre desarrollo de las fuerzas productivas”, hay que poner en cuestión la estructura misma del proceso de producción.

Para parafrasear la célebre fórmula de Marx sobre el Estado después de la Comuna de París: los trabajadores, el pueblo, no pueden apropiarse del aparato productivo y hacerlo simplemente funcionar en su provecho: tienen que “romperlo” y sustituirlo con otro. Lo que quiere decir una transformación profunda de la estructura técnica de la producción y de las fuentes de energía –esencialmente fósiles o nucleares– que le dan forma. Una tecnología que respete el medio ambiente, y las energías renovables –en particular la solar– está en el corazón del proyecto ecosocialista.

La utopía del socialismo ecológico, de un “comunismo solar” no significa que no haya que combatir desde hoy para objetivos inmediatos que prefiguran el porvenir y están inspirados en estos mismos valores:

- Privilegiar a los transportes públicos contra la proliferación monstruosa de los automóviles individuales y el transporte por carretera. 
- Salir de la trampa nuclear y desarrollar fuentes energéticas renovables.
- Exigir el respeto de los acuerdos de Kyoto sobre el efecto invernadero, rechazando la mitificación del “mercado de los derechos de contaminación”.
-    Luchar por una agricultura biológica, combatiendo las multinacionales de las semillas y sus OGM.

Son solamente algunos ejemplos, se podría fácilmente extender el listado. Encontramos estas demandas, y otras similares, entre las reivindicaciones del movimiento internacional contra la globalización capitalista y el neoliberalismo, que ha surgido de la conferencia “intergaláctica” contra el neoliberalismo y por la humanidad, organizada por los zapatistas en las montañas de Chiapas, y que reveló su fuerza de protesta en las manifestaciones en las calles de Seattle (1999), Praga, Québec, Niza (2000) y Génova (2001). Un movimiento que no es solamente crítico de las monstruosas injusticias sociales producidas por el sistema, sino que es también capaz de proponer alternativas concretas, como por ejemplo en el Foro Social Mundial de Porto Alegre (enero de 2001).

Ese movimiento, que rechaza la mercantilización del mundo, encuentra la inspiración moral de su rebelión y de sus propuestas en una ética de la solidaridad inspirada en valores sociales y ecológicos cercanos a los enunciados aquí.

dimarts, 2 de desembre del 2008

4 de desembre STOP AL LIBERALISME

US ESPEREM!

COALI PREMIÀ

AMB EL SUPORT DE ICV, EUiA, Independents de la Coalicó, Revolta Global

4-12-2008   FEU-NE CÒPIES I QUE HO REBI MÉS GENT

premià de mar: 
dijous 4 de desembre, 
8 del vespre, centre cívic.

El dijous 4 de desembre tenim una bona ocasió per tractar els significats de la crisi. "La crisi" d'avui és una variable més, de gran incidència social, del fracàs neoliberal. El neoliberalisme ha estat la recepta per rellançar el model capitalista més enllà de les lògiques estrictament productives. Aquest model ha fracassat. Ara es fa necessari entendre i coneixer les línies argumentals de la situació. La crisi neoliberal és la crisi del propi sistema capitalista i posa en evidència el discurs dominant dels darrers anys. L'esclat de l'economia virtual, del campi qui pugui, de la simulació social, del consum irracional i de les formes d'economia flotant (bombolla immobiliària,etc), mostren la cruesa de l'exclusió social, de la realitat de la societat de classes i de l'oportunisme cínic d'aquells sectors que ara truquen la porta de l'estat assistencial per reflotar finances i privilegis.

En un context de repolitizació, mobilitzacions obreres i estudiantils, descontentament sectorialitzat i emergència de nous moviments de contestació, aprofitem per convocar-vos al Centre Cívic de Premià de Mar on La Coalició d'Esquerres de Premià organitza un acte informatiu amb la participació de la caterdràtica d'economia de l'UAB Miren Etxezarreta. Dijous 4 de desembre a les 8 del vespre, Centre Civic de Premià de Mar (C./Esperança) 

Organitza: Coalició d'Esquerres de Premià de Mar. Amb el suport de: ICV, EUiA, Independents de la Coali, Revolta Global.