Nou PARTIT ANTICAPITALISTA a França. Les coses es comencen a moure a l'esquerra

Si, alguna cosa es va movent a França, i espero que tambého faci a Catalunya, ben aviat.

La creació d'un moviment fort que tingui com a nexe d'unió l'anticapitalisme, és una necessitat. La recuperació de la tradició de l'esquerra plural i radical, no pot esperar massa més.

No és sols el liberalisme el que ha de fer autocrítica, també aquella esquerra que enquistada en el poder, s'ha burocratitzat i ha fet del seu modus vivendi, el seu programa.

No podem renunciar a participar del poder, però cal que ho fem tenint presents els nostres principis ideològics, aquells que ja fa més de 200 anys van portar a una gent a agrupar-se en un racó de un Parlament ... per parlar de polítiques més socials, més populars

El Nuevo Partido Anticapitalista sacude a la izquierda

Josep Maria Antentas Y Esther Vivas

El panorama político de la izquierda francesa está siendo sacudido estos últimos meses por el anuncio de la creación de un Nuevo Partido Anticapitalista (NPA) impulsado por la Ligue Communiste Révolutionnaire (LCR) de Olivier Besancenot. El NPA fue lanzado justo después de las elecciones presidenciales de abril de 2007, que confirmaron a Besancenot como la opción más sólida a la izquierda del Partido Socialista (PS), con un 4'1% de votos, lejos del 1'9% del Partido Comunista (PCF), el 1'5% de los Verdes, el 1'3% de la trotskista Lutte Ouvrière y el 1' 3% del altermundialista José Bové. El lanzamiento del NPA intenta traducir en fuerza militante organizada el apoyo social y electoral de Besancenot. El nuevo partido, cuyo nombre es todavía provisional, se define como anticapitalista, internacionalista, ecologista, feminista... Sitúa el combate contra el neoliberalismo en una perspectiva de ruptura con el capitalismo y quiere ser una organización militante y no un partido electoral-profesional. La independencia y la no colaboración con gobiernos social-liberales y con el PS será uno de los planteamientos estratégicos definitorios de la nueva formación. De hecho, éste fue el principal elemento de delimitación de la candidatura de Besancenot en las últimas elecciones presidenciales respecto de otras formaciones de izquierda como el PCF, los Verdes o Jose Bové, que no excluían la colaboración, con grados variables según el caso, con los socialistas. El lanzamiento del NPA, que se constituirá formalmente a finales de enero de 2009, ha despertado una amplia expectación, atrayendo hacia sus filas a sindicalistas combativos, estudiantes, jóvenes de las barriadas populares, ex-militantes decepcionados de otras formaciones de izquierda, intelectuales, etc. Hasta ahora, se han constituido unos 300 comités locales o sectoriales que agrupan a unas 9.000 personas (la LCR tiene en la actualidad unos 3.000 afiliados). Besancenot se ha convertido en una de las figuras más populares de la izquierda francesa y en la principal cara visible de la oposición a Sarkozy, en un contexto donde el PS no representa una alternativa real a la política del gobierno. Un sondeo del pasado mes hecho por CSA indicaba que el 49% de los encuestados consideraban Besancenot como el principal rival de Sarkozy. La popularidad de Besancenot no es un elemento puntual y, según un estudio de la Fondation Jean-Jaurès, se ha consolidado en tres procesos: la campaña por el NON en la Constitución Europea en el 2005, la movilización contra el Contrato de Primer Empleo (CPE) en el 2006 y las presidenciales de 2007. Ante la irrupción del NPA, el conjunto de la izquierda francesa ha movido ficha. Los socialistas, que se encuentran en plena lucha por el liderazgo del partido, hace poco pusieron en marcha un grupo de trabajo para estudiar las consecuencias de la emergencia "de un polo de radicalidad". El Partido Comunista, sumido en una larga crisis histórica, ha decidido apostar de nuevo por una línea de colaboración con los socialistas en nombre de la unidad contra la derecha, excluyendo acuerdos con el NPA. Los verdes, también en crisis, intentan recomponer un nuevo bloque ecologista, enmarcado en una perspectiva estratégica de colaboración con el PS, a través de la alianza entre Daniel Cohn-Bendit, representante de su ala más derechista y antiguo partidario de la Constitución Europea, el popular periodista Nicolas Hulot y José Bové. De momento, sin embargo, es la irrupción del NPA lo que marca la pauta en las filas de la izquierda francesa. No parece en absoluto una mala noticia. *Artículo publicado en La Directa, nº 111.

Ara, més compromís. Manifest de Maig i l'alternativa anticapitalista

ACTE SOBRE LA CRISI CAPITALISTA 

ORGANITZA: LA COALICIÓ D'ESQUERRES

DIJOUS 4 DE DESEMBRE DE 2008

A LES 8 DELS VESPRE

AL CENTRE CÍVIC (C/Esperança,18)

PREMIÀ DE MAR

Intervé: MIREN ETXEZARRETA

Catedràtica d'economia aplicada de l'UAB

La Coalició d'Esquerres de Premià de Mar us convida a assistir a l'acte que presentem sobre la crisi capitalista. És important que ens dotem dels arguments i dels coneixements necessaris per tractar aquesta temàtica, oferir alternatives

 i impulsar les mobilitzacions que la situació requereix.

L'impacte mediàtic de la crisi ofereix visions reduccionistes, propagandístiques i contraposades. 

Ens trobem davant d'una crisi financera lligada al model neoliberal que regeix el capitalisme dels nostres dies. És una crisi financera i econòmica. És, també, una crisi que afecta la producció, el treball i la societat. 

Aquesta és una crisi sistèmica capitalista i és important coneixer el seu abast. 

Per poder estar informats, comptem amb la participació de MIREN ETXEZARRETA, 

catedràtica d'economia aplicada de l'UAB i destacat referent 

de l'economisme crític i dels moviments socials i sindicals. 

Us esperem el dia 4 de desembre. 

En Xavier Valbuena torna de Groenlandia ... la seva propera etapa, el Pol Sud

Avui "penjo" l'escrit i les fotos que m'ha enviat l'amic Xavi, tot un exemple de com es poden superar les adversitats, de com s'ha d'afrontar la vida. És una sort poder tenir un company com aquest al teu costat, dia a dia. Espero que pugui arribar al seu somni ... al Pol Sud i segur que després d'aquest en tindrà un altre de somni ... els que el coneixem, ho sabem ...

Hola a todos y todas,

Todavía no hace una semana que regresamos de Groenlandia y ya añoro  los hielos árticos ;-). Adjunto algunas fotos pero podéis ver nuestro  álbum fotográfico completo en:

http://picasaweb.google.com/disCAPps/PSSLGroenlandia112008#

¿Qué puedo deciros de nuestra experiencia en Groenlandia? Básicamente  que ha sido la prueba definitiva de que estamos preparados para el  viaje al Polo. En la Antártida pasará lo que tenga que pasar, pero  partimos con un gran optimismo, que no es poco.

No obstante, no ha sido fácil. Particularmente afrontaba el viaje a  Groenlandia como una verdadera prueba de fuego, con muchos  interrogantes por resolver: ¿cómo respondería la prótesis? ¿podría  esquiar en el hielo de forma parecida a como lo hacía en la arena?  ¿cómo afrontaría el frío? ¿podría alcanzar una velocidad de marcha  compatible con la de mis compañeros? ¿sería una carga?

En el fondo lo que necesitaba era convencerme a mi mismo de que era  capaz. Desde mi punto de vista, más allá de lo físico y de lo  técnico, se trata de una cuestión de fe. Necesitas creer que algo es  posible para poder llegar a hacerlo. Yo viajé a Groenlandia con  buenas sensaciones, pero sin estar plenamente convencido de mis  posibilidades reales en el Polo Sur.

Ahora puedo decir que, gracias a la dedicación de este último año, y  sobre todo gracias al magnífico equipo del que formo parte, me siento  capaz de afrontar el reto.

No creáis que fue fácil, tuve que luchar contra los fantasmas de la  mente. Concretamente, el primer día lo vi negro, muy negro, hasta el  punto de llegar a estar plenamente convencido de que jamás llegaría  al Polo Sur. Los desencajes inexplicables de la prótesis, los  nervios, la novedad de un entorno apabullante, la lejanía de los  seres queridos, yo que sé... Tuve que aplicar todo tipo de técnicas  de meditación y autocontrol para evitar un hundimiento que visto  ahora me parece absurdo y sin sentido. Creo que fue un proceso que  tenía que pasar. No llegué a comentarlo con el resto de  expedicionarios, no hizo falta, aunque sé que si los hubiera  necesitado hubiera tenido todo su apoyo. Al fin y al cabo ¡somos un  equipo!

La crisis apenas duró unas pocas horas, y desapareció por completo al  anochecer, cuando montamos el primer campamento. Para mi fue básico  descubrir que hay confort al final del día. Que, desde el punto de  vista psicológico, no se trata de un megareto de 20 días, sino de 20  grandes retos de un día de duración cada uno de ellos. Saber que, por  duro que sea el día, te espera descanso y el calor del fuego y de la  compañía fue para mi todo un descubrimiento y, desde mi punto de  vista, una de las claves de mi recuperación total en ese momento y de  

la confianza absoluta que tengo ahora respecto del éxito de la  expedición al Polo.

A partir del segundo día y siguientes todo fue maravilloso,  fantástico, sin que de hecho se produjera un cambio importante más  que en mi interior. De hecho, días después tuve una vivencia que fue  todo lo contrario de  mi desánimo inicial.

Ocurrió uno de los últimos días, durante la última media hora de la  jornada. Ese día me encontraba físicamente bastante cansado,  llevábamos casi siete horas de marcha efectiva, y la verdad es que  esperaba con anhelo el montaje del campamento. En ese momento pasé a  

liderar el grupo y sin ninguna causa aparente me transformé. Guié al  grupo a través de un paisaje helado arrebatador tan sólo iluminado  por la luz de una luna llena inmensa cercana al horizonte. Me  reconocí uno con la naturaleza que me rodeaba y, aunque parezca una  tontería, me sentí parte de la nieve, del cielo y de los astros.   Simplemente fluí... y a toda velocidad.

Se trató realmente un momento mágico, casi místico, en el que me  sentí poseído por una fuerza física y mental sobrehumana. La verdad  es que todavía no me lo explico. Fue el momento perfecto, uno de esos  destellos de plenitud total que tenemos la suerte de vivir muy de  tanto en tanto.

Reitero mi agradecimiento a mis compañeros expedicionarios, al resto  del cada vez más numeroso equipo de Pol Sud Sense Límits Obra Social  "la Caixa" y, por supuesto, a todos vosotros y vosotras que habéis  tenido la paciencia de leer hasta el final ;-).

Un abrazo bien fuerte,

Xavier Valbuena

Pol Sud Sense Límits Obra Social "la Caixa"

www.polsudsenselimits.org

Una altra política és posible, també, a l'Afganistan. Un article d'Alejandro Pozo i Arcadi Oliveres

Augmentar el compromís amb Afganistan retirant les tropes  (11/11/2008)

        El recent i lamentable atac sobre un comboi militar espanyol, afganès i nord-americà que ha ocasionat dos morts i quatre ferits espanyols mereix dedicar unes línies a abordar tres qüestions amb l'ànim d'aportar claredat sobre allò que fa l'exèrcit espanyol a Afganistan. En primer lloc és necessari insistir que l'operació militar ISAF (Força Internacional d'Assistència a Afganistan), liderada per l'OTAN i participada per 780 soldats espanyols, no és una operació de Nacions Unides, com defensen el PSOE i bona part dels mitjans de comunicació. No hi ha a Afganistan un sol casc blau. Encara que autoritzada per l'ONU, ISAF és una operació de l'OTAN, està dirigida per l'OTAN (no per l'ONU) i respon als interessos i maneres d'actuar de l'OTAN. Què fa llavors l'OTAN (i Espanya) a Afganistan? El Ministeri de Defensa assegura que es tracta d'una operació de pau; per a l'opinió pública espanyola són labors d'assistència humanitària i reconstrucció; i l'amalgama d'arguments contradictoris esgrimits pels diferents grups parlamentaris al Congrés convida a concebre la falta de transparència com a característica base d'aquesta missió. Això sí, totes les parts insisteixen a diferenciar-se de les operacions de combat que realitzen altres països (esment a part mereixen les recents declaracions del portaveu popular Gustavo de Arístegui de fusionar la ISAF i Llibertat Duradora, l'operació antiterrorista d'EEUU contrària al dret internacional). No obstant això, el secretari general de l'OTAN, Jaap de Hoop Scheffer, va indicar, com no podia ser d'altra manera, que només hi ha una OTAN a Afganistan (i una sola estratègia global), i Condolezza Rice, titular d'Exteriors d'EUA, país que lidera l'OTAN, la ISAF i Llibertat Duradora, va manifestar que “la població [europea] ha de comprendre que no és una missió de pau”. Si els Estats Units, l'actor que controla i dirigeix, no diferencia actuacions ni operacions militars, englobades en el seu conjunt en la denominada “Guerra contra el Terror” (el segon pilar del qual és la intervenció a l'Iraq), que a Espanya pretenguem establir límits, àdhuc suposant bones intencions, resulta ingenu.

         La segona pregunta apunta a si és raonable atribuir tots i cadascun dels atacs a les tropes internacionals als taliban. En aquest país operen més de 800 grups armats diferenciats, molts d'ells vinculats als taliban, però molts altres no relacionats i fins i tot contraris a les seves pràctiques. Les connexions entre polítics (alguns d'ells taliban), comerciants, barons de la droga i senyors de la guerra, tant dintre com fora de les fronteres afganeses, són tan evidents com reconegudes (Human Rights Watch va assegurar que un 60% dels legisladors tenen relacions amb senyors de la guerra). D'altra banda, cal insistir que una part dels grups organitzats armats s'han constituït com a resposta a l'equivocada i condemnable estratègia militar occidental d'atacs i bombardejos indiscriminats sobre nuclis habitats (els “danys col·laterals” dupliquen les morts de l’11-S). Fins i tot els grups taliban són ”contractats” per les seves bases de suport perquè els defensin d'agressions externes, tant occidentals com afganeses –Estats Units ha finançat i armat diversos grups de senyors de la guerra com a contrapartida pels suports rebuts en la recerca d'elements taliban i de Al Qaeda. D'acord amb el New York Times, Afganistan s'ha convertit entre 2006 i 2008 en el primer importador d'armament d'EUA, i és molt probable que part dels 11.400 milions de dòlars en armes transferits (el PIB del país és de tot just 7.000 milions) vagi a parar a algun dels grups que combaten contra les tropes occidentals. En el clima general de corrupció, xarxes mafioses i, en particular, el rebuig al que es percep com una ocupació militar estrangera, és difícil identificar clarament els autors de l'atac a les tropes espanyoles (al costat de les afganeses i nord-americanes), sobretot si tenim en compte que aquest va ocórrer a Shindand, el districte en el qual a l'agost un bombardeig nord-americà va acabar amb la vida de noranta civils afganesos, segons ha corroborat l'ONU.

        Finalment, cal preguntar-se sobre les presumptes bones intencions pel que fa a la reconstrucció d'Afganistan i la millora de les condicions de vida de la seva població. 92 de cada 100 euros de la contribució mundial oficial a Afganistan fins al 2006 són de caràcter militar, i la proporció sembla mantenir-se en l'actualitat. La situació és més greu, si fos possible, en el cas espanyol: en assumptes militars (més de nou de cada deu euros), Espanya no n’ha dedicat cap a programes de desarmament, desmobilització i reintegració de combatents, i només ha proporcionat el 0,68% dels fons internacionals per al desminatge. Pitjor és el panorama sobre les crisis humanitàries: Espanya no ha aportat un sol euro a les tres crides urgents de 2008 a l’Afganistan, destinades, entre altres aspectes, a pal·liar els efectes de la permanent sequera i la pujada del preu dels aliments. Entre 2000 i 2008, tot just ha donat el 0,31% de les contribucions internacionals a crisis humanitàries i, d'acord amb el Ministeri de Finances afganès, Madrid només a aportat el 10,11% dels fons promesos per a la reconstrucció des de 2001, cosa que la situa en la posició 26, només per davant de Turquia i per darrere de Xina, Índia o Iran. Davant d’aquest panorama, és legítim afirmar que, per als governs del món occidental i Espanya en particular, Afganistan només és una prioritat en qüestions militars: les d'Occident. Els indicadors bàsics de desenvolupament a Afganistan no han millorat, i la població segueix morint de les mateixes banalitats evitables que abans. És raonable pensar que aquesta situació continua sent desastrosa perquè no s'ha realitzat cap esforç significatiu per revertir aquestes condicions. L'ocupació a Afganistan no respon a les necessitats de la seva població sinó als interessos militars d'Estats Units i els seus aliats.

        Espanya hauria de retirar les seves tropes d'Afganistan, però no oblidar-se d'aquest país. És necessari que ocupi un rol determinant per a convèncer la resta de països per invertir les prioritats. En primer lloc, és necessari acabar amb les incursions militars, els bombardejos i l'obsessió de captura de presumptes terroristes. Segon, ha de fomentar-se el diàleg amb tots els grups armats (com pretén el Govern afganès i impedeix EUA), prioritzant les converses amb les seves bases de població, amb les nombroses estructures civils fins ara oblidades i les mesures diplomàtiques amb els països veïns (per a evitar la seva històrica i perniciosa ingerència en els assumptes afganesos a través del suport a les diferents faccions). Tercer, ha de mostrar una implicació sincera i compromesa i promoure la satisfacció de les necessitats bàsiques de la població. El PIB afganès és cinc vegades inferior a la despesa militar anual d'EUA a Afganistan. Si aquestes quantitats es dediquessin als afganesos i afganeses i no a satisfer les necessitats militars d'Occident, Afganistan seria un país molt més segur per als seus habitants. 

atenció amb la pell si vas al metge. Si la tens massa fosca, potser no et visitin

Avui adjunto, el text que hem posat a la queixa que hem presentat davant l'ICS, per les escenes patides l'altre dia. La signa na Mireia, qui va patir, junt amb na Fatimetou, els improperis

Documentació adjuntada: Informe d’assistència, Targeta caducada errònia (NO EN SOM CULPABLES) Targeta renovada.

El dijous 30 d’Octubre la meva germana acollida, Fatimetou, va patir una caiguda en una activitat escolar de patinatge sobre gel, i es va donar un cop a l’ hombro  que li provocava   dolor lleuger. El dimarts dia 4 al vespre, vam veure  com cridava quan feia moviment brusc amb el braç i ens va dir que al llarg del dia li havia passat dos cops més. Vam decidir portar-la al servei d’urgències del Camí del Mig, doncs no vam veure la necessitat d’anar a l’hospital. La vaig acompanyar amb la meva germana de 13 anys.

Com que els meus pares no van trobar la targeta sanitària original, em  van donar una fotocòpia, el Passaport i la targeta de Residència. Un cop vam ser al Servei, li vaig entregar la fotocòpia a l’auxiliar administrativa. Vam presenciar una lliçó de males formes i poca educació: la senyora en qüestió es va molestar per vàries coses, i ho va manifestar utilitzant un alt to de veu, renyant-nos i interrompint-nos  cada vegada que preteníem donar una explicació:

ü  La fotocòpia de la targeta Sanitària estava caducada i tenia una codificació errònia (va ser la primera que li vam fer fa dos anys quan va arribar a Catalunya).

ü  Li va qüestionar que no hagués anat al seu metge.

Va donar-nos un tracte tan denigrant que, finalment li vaig dir  que ja me n’anava si havia de ser un problema. Va tornar a parlar malament  i em va demanar  explicacions de per què ho havia dit, doncs ella només estava fent la seva feina. Finalment, quan va sortir el nom de la Fatimetou a l’ordinador, havia sigut un error.  Apareixia un 0 (d’home) i el segon cognom equivocat :NO ERA CULPA NOSTRA. Va deixar anar vàries “perles” dirigides a la Fatimetou (és difícil transcriure  textual les frases , i no van ser les úniques. Tota l’ estona utilitzava un to i unes paraules inadequades): “Ja ets prou grandeta com per saber solucionar els teus problemes i per informar-te’n” (ella te 15 anys). “Tots veniu igual”.

Van entrar un fill amb el seu pare, directament sense previ reclam de la documentació. Per què a ell no i a nosaltres si? Hi havia dos metges disponibles.

Les 3 vam tenir una sensació de mal tracte bastant important, sobretot per la manera amb la que es dirigia cap a nosaltres. No es pot fer sentir tant malament a una persona per  utilitzar un servei públic, doncs els seus pares acollidors paguen els seus impostos. Per altra banda, la Sanitat al nostre País és un dret Universal al qual tots hi tenim accés, independentment de quin sigui el seu origen.

Més racisme, ara també quan vas al metge. Aixafem el FEIXISME

L'altre dia vaig veure en el blog de na Zel, aquesta imatge, i avui em serveix per denunciar el feixisme quotidià que pateixen tots aquells que tenen un color de pell que pot resultar perillós per segons qui.

Avui, a na Fartimetou se li ha dislocat l'espatlla 2 vegades i com que ja era tard i si demanes hora al CAP, te la poden donar per uns quants dies més enllà, hem decidit portar-la a URGÈNCIES NO HOSPITALÀRIES, enteniem que el que tenia no era prou urgent com per anar a l'hospital.

La sorpresa, li han donat a ella i a la meva filla gran, na Mireia al CAP del Camí del Mig (Mataró) les anaven arraconant, mentre tant, anaven entrant gent de pell blanca, que eren atessos correctament. Al final, ja cansades d'esperar i de veure que no sols no eren atesses sino que tothom els passava al davant, na Mireia ha anat a comunicar a la persona encarregada de rebre els malalts que marxava.

Aquí han començat les males maneres, perque llavors aquesta persona que es suposa que està per atendre temes mèdics sols s'ha interesat per la nacionalitat de na Fatimetou i per dir-nos que que feiem allà i que no era ell lloc d'acudir per aquest tipus de persones (més fosques i magribines, es clar) ... males maneres, racisme, feixisme, ... QUINA VERGONYA que això passi a la meva ciutat ... espero que aquesta vergonya sigui col·lectiva i es treballi per acabar amb el racisme latent que m'arriba últimament.

El tema de no deixar entrar al CLAP a un noi saharaui, és queda en quasi una anècdota (per mi evidentment no ho és) al costat de persones que han d'atendre malalts i que de forma aleatòria i vergonyant decideix donar entrada a la gent pel seu color de pell.

Al final, han visitat a na Fatimetou, no esperaven que la família d'en Toni, na Cristina, na Mireia, na Irina i na Fatimetou, fos una família magribina que parlés tan be el CATALÀ (perque com en altres casos i quan anem amb na Fatimetou, patim el fet de tenir una nena immigrant a casa) ... potser si aquesta família sols parlés àrab o amazigh o malparlés el castellà o el català, encara estari veient com els ALTRES, eren atessos mentre ells estaven allà esperant i aguantant els xàfecs de qui s'erigeix jutje i no en professional mèdic.

Per cert, la metgessa, perfecte

Makin'Jazz a L'Oncle Jack, amb l'Albert Caire

L'Albert Caire toca a L'ONCLE JACK de L'H, el proper 6 de novembre a 3/4 de 10 del vespre. A més de company de feina, és un bon músic

MANIFEST GALEUSCA EN DEFENSA DE LA CULTURA CATALANA, BASCA I GALLEGA

Escriptors, historiadors i gent de cultura van signar el passat mes de juliol un manifest que volia contrarrestar el "Manifiesto por una lengua común" que van promoure el partit de rosa Díez y tot un seguit d'institucions que a través d'ell, s'arrengleraven amb una visió rància d'Espanya, pròpia dels sectors més dretans i centralistes del nacionalisme espanyol.

Com no podia ser d'altra manera, jo m'he adherit a aquest manifest i per tant a aquesta iniciativa que demana respecte per unes tan riques com a importants. 

Cal que participem d'aquestes iniciatives. La nostra cultura, s'ho merteix

Manifest de la Federació Galeusca arran de la publicació “Manifiesto por una lengua común”

juliol del 2008

Davant el discurs pretesament homogeneïtzador i centralista que subjau en el “Manifiesto por la lengua común”, la Federació d’Associacions d’Escriptors GALEUSCA manifesta que:

1. La realitat plurilingüe que conforma i dóna existència a l’estat espanyol, lluny de ser entesa com una “asimetria” o deficiència per se, reprodueix de manera transparent una diversitat lingüística i cultural comuna a la majoria d’estats que conformen l’Europa plurilingüe.

2. El gallec, l’èuscar i el català no són “invents” d’ara, sinó llengües que van ser normals en els seus territoris i societats respectius durant centenars d’anys. La seva desnormalització, la seva pèrdua d’usos públics, no es van produir de manera “natural”, sinó per invasió de la llengua que fou decretada com oficial de l’estat, sense cap consulta ni acord previs.

3. L’article 3 de la Constitució espanyola garanteix la presència d’aquesta llengua comuna per a tots els habitants de l’estat, mitjançant l’exigència a tots els ciutadans de l’obligació de conèixer el castellà. Tots els ciutadans de Galícia, d’Euskadi i dels Països Catalans assumeixen a la pràctica aquesta exigència, ja que no hi ha cap persona que no tingui una bona competència en castellà, independentment que el tinguin com a primera llengua o com a segona. En canvi, pel que fa al gallec, a l’èuscar i al català, la legislació no preveu l’obligació de ser coneguts en els seus respectius territoris, cosa que estableix una asimetria en els drets lingüístics dels ciutadans que volen exercir el dret, que se’ls reconeix, a usar-los.

4. El gallec, l’èuscar i el català també són llengües oficials en els seus territoris, que és el mateix que dir que són les llengües pròpies d’aproximadament el 40% de la població de l’estat espanyol. Aquests codis lingüístics diferents del castellà, legítims i en els quals es reconeix el recorregut i l’expressivitat d’un poble i d’una cultura, són instruments de comunicació igualment “democràtica”, eines de relació interpersonal útils i necessàries per a la societat que les sustenta.

5. El dret a l’ús públic, en totes les instàncies, de la llengua pròpia està reconegut en totes les legislacions democràtiques del món. En l’àmbit europeu, cal que recordem la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (aprovada i ratificada per l’estat espanyol) o la Declaració Universal de Drets Lingüístics, aprovada per unanimitat pel Congrés dels Diputats.

6. La visió anul·ladora que des de l’enriquidora realitat plurilingüe espanyola es transmet des del Manifiesto ens fa pensar en la similitud de tesis de l’etapa franquista; un estat, una llengua i, conseqüentment, reforçar els plantejaments diferenciadors entre ciutadans de primera i de segona per raons de llengua. La competència plurilingüe, també per als ciutadans espanyols nascuts en comunitats autònomes amb una única llengua oficial, sempre serà una clau que obri el món, que obri les fronteres del respecte per l’altre des de la interpretació d’una relació d’equitat entre els éssers humans, independentment del seu lloc de naixement, de residència i de llengua pròpia. A més, el Manifiesto parteix d’una premissa que no es correspon amb la realitat, ja que en cap cas el castellà no corre cap perill en tot el territori de l’estat.

7. L’aprenentatge de les llengües, a més de la pròpia, ha de ser entès sempre en sentit positiu i com a sinònim d’enriquiment de l’individu, ja que l’aprenentatge plurilingüe estimula l’expressivitat i el coneixement de les persones. En el cas de Galícia, Euskadi i els Països Catalans és imprescindible que la població sigui competent en les dues llengües oficials, a fi que cadascú pugui decidir lliurement quina d’elles farà servir en els diferents àmbits i situacions. És a dir, la doble competència és imprescindible per garantir la llibertat lingüística.

8. Per tal de garantir aquesta utilització lliure de les llengües calen mesures sorgides d’una política lingüística adequada. És a dir, per garantir els drets que tenim també els parlants del català, èuscar i gallec es necessiten polítiques lingüístiques que creïn les condicions per exercir-los, tal i com va dictar el Tribunal Constitucional en la sentència 334/1994 quan “avalava un tracte desigual, que no discriminatori, per a les dues llengües oficials en funció del caràcter propi d’una d’elles que precisa d’una acció normalitzadora que ha d’implicar, necessàriament, accions de suport singularitzat”.

9. Les polítiques lingüístiques aplicades a l’àmbit educatiu en les anomenades comunitats bilingües, tenen com a objectiu aconseguir que l’alumnat assoleixi una bona competència en les dues llengües oficials, independentment de quina sigui la llengua familiar. Per aconseguir aquest objectiu, cal desenvolupar planificacions lingüístiques que en garanteixin la consecució i que passen, necessàriament, per la utilització vehicular majoritària de la llengua més desafavorida socialment. I això, en lloc d’anar contra la llibertat lingüística és, precisament, una actuació imprescindible per garantir aquesta llibertat lingüística.

10. Les escriptores i els escriptors gallecs, bascos i catalans PROCLAMEM la nostra voluntat de continuar escrivint en les nostres llengües i de contribuir al procés, inacabat, de la seva normalització com a dret humà, democràtic i pacífic al qual no renunciarem. Repudiem enèrgicament tots els intents d’EXCLUSIÓ que col·legues escriptors espanyols fan de les nostres llengües i lamentem que, en lloc de preocupar-se per la salut de l’espanyol a Puerto Rico, Costa Rica o els EEUU, es dediquin a combatre el més pròxim i asimètricament dicriminat.

11 de juliol de 2008

Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC)

Asociación de Escritores en Lingua Galega (AELG)

Euskal Idazleen Elkartea (EIE)

L'ull que veu el camí de la llibertat

No sabia si el meu nou blog, s'hauria de dir L'ULL QUE BUSCA EL CAMÍ DE LA LLIBERTAT o L'ULL QUE VEU EL CAMÍ DE LA LLIBERTAT. 

Com podeu veure m'he decidit pel segon nom, encara que jo mateix pugui pensar que és més correcte el primer. Però es que moltes vegades, quan busquem no veiem el que hem de veure.

La llibertat l'hem de tenir sempre al davant i sempre l'hem de tenir present.

Us convido a reflexionar, pensar i exposar les vostres idees. Si algú vol escriure en aquest blog, sols cal que ho digui, amb tota la llibertat, podrem compartir l'experiència de viure i escriure