Ara està al dia el tema de la
memòria històrica.
La memòria te que veure amb allò
que vols recordar i es veritat que en el nostre país s'ha fet massa poc per
conservar la memòria de les persones. És un camí perdut perque les persones
viuen i moren: la memòria depèn de les persones i aquestes recorden allò que
les convé, agrada o ha marcat. No per això perd valor sino que l'augmenta i
molt i les institucions a nivell europeu han fet veritables esforços per
conservar aquestes memòries: autobiografies d'obrers, memòries d'entitats ...
aquí no s'ha fet pràcticament res
Fa massa temps que les
institucions treballen en un concepte equivocat: en recuperar allò que les
convé, de forma acrítica, sempre i quan les afavoreixi ideològicament. Això ens
porta a situacions esperpèntiques: la dreta suposadament democràtica sempre es resisteix
a condemnar el franquisme (PP, C’s) mentre que l’esquerra s’aferra a
sobrevalorar una certa part d’aquesta esquerra: Es dona un valor suprem a l’acció
del PSUC històric (oblidant les seves pròpies misèries) i es nega l’acció dels
sectors llibertaris (o se’ls intenta marginalitzar): la memòria es selectiva i
partidària
Contra tot això cal l’acció de la
historiografia seriosa, la que treballa en creuar les memòries i en estudiar
seriosament els esdeveniments, les institucions i les persones.
Si es dones protagonisme a aquesta,
no hi haurien debats com els veritablement absurds dels 17,14 metres d’un
màstil o la instal·lació d’iconografia franquista per part d’una esquerra que,
entre d’altres coses, no es planteja restaurar la memòria d’un president com
Companys
Cal donar valor a l’estudi seriós
de la història i conservar la memòria
allà on correspon i com fan els països seriosos i progressistes: als arxius
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada