dimarts, 13 d’octubre de 2015

FATIMETU I ELS "ULAD EL MIZNA" ... jo també sóc sahrauí

Ara fa uns 9 anys van canviar moltes coses a la meva vida i ahir en va canviar una de molt important. Ahir va marxar na Fatimetu cap els Campaments de Refugiats de Tinduf, no a la seva terra que és el Sàhara Occidental.

Han estat 9 anys en els que han passat moltes coses, en els que hem après els uns dels altres. No han estat 9 anys fàcils. Tenir una noia sahrauí a casa, tractar-la com a una filla però al temps intentar que mai oblidi els seus pares (en Mohamed Mouloud i na Chaiaa) han estat enriquidors i t'omplen d'experiència. 



La veritat, és que na Fatimetu, ha estat una veritable ULAD EL MIZNA (una filla del vent). El seu poble era conegut com els ULAD EL MIZNA perque se'ls veia de lluny: Al fons, en ple desert del Sahara, es veia un núvol que s'acostava ràpidament i quan ja estaven prou a prop, comprovaves que el núvol era de sorra: el núvol s'esvaia i davant teu quedaven les persones. En el cas de na Fatimetu, la persona. Així han estat aquests 9 anys, amb el núvol que s'acostava ràpidament i de cop i volta et trobaves a la Fatimetu al davant.

L'experiència m'ha ensenyat que això de la cooperació és un petit engany, que el que tu fas és molt poc pel que reps a canvi. Està molt be que ens preocupem pels que viuen en d'altres continents en condicions precàries (que no vol dir ni pitjor ni malament) que intentem "millorar" les seves vides desenvolupant projectes o que fins i tot en un moment de la teva vida decideixis portar una "Filla del Desert" a casa. Sempre acabes sent tu el que reps i el millor que et pot pasar és pensar que aquests fills del desert han cooperat amb tu, perque aquesta és la veritat.

Avui és el primer día a casa sense la Fatimetu i son inevitables les llàgrimes, escoltant una cansó de na Tanya Stephens, l'Aaliyah o en Sizzla. Jo ara sé que no m'he equivocat deixant-la marxar, era el meu tracte amb la meva família sahrauí, era el meu tracte amb el desert, sols ella, na Fatimetu, podrá decidir si tornarà o no a la seva casa de Mataró.
Ara sols dessitjo que tingui el caràcter que m'ha demostrat moltes vegades i que he intentat alimentar. Perque el caràcter no és ser dur o allunyar-te de la realitat com pensen moltes persones. Tenir caràcter és saber el que val la pena i lluitar pels teus ideals, si, no cal cridar, sols actuar. Crec que he aconseguit transmetre-li això, com a mínim això.

No sabeu el dur que seria per mi no haver-ho aconseguit. Viure en un Campament de Refugiats on ni tan sols la ONU s'atreveix a fer arribar l'alimentació mínima necessària per les presions polítiques dels indignes, és molt dur. Veure com moren els fills de les teves germanes per manca d'aliments i medicines, és molt dur, però res d'aixó acabarà amb la dignitat de persones com na Fatimetu. Crec que ella sap que sempre estaré al seu costat encara que estigui a 3000 Km, no ho dubteu, també sóc un sahrauí, un ULAD EL MIZNA, un erguibat