dissabte, 6 d’agost de 2016

SOBRE ESTÀTUES FRANQUISTES I EL PLA DEL BORN

Aquests dies em sorprèn una polèmica que sembla assaltar les xarxes al voltant de l’exposició Franco. Victòria. República. Impunitat i espai urbà, que es vol programar a l’espai del Born. El problema, segurament, no està en l’exposició en si, sinó en el fet de que s’instal·lin símbols franquistes a l’explanada del Born com una mena de reclam pel que s’exposarà a dins.
Darrera de la discussió, sobretot hi ha discussions polítiques, que inclourien, a la fi, quin ha de ser l’ús de l’espai del Born: respectant allò  pel qual se va reobrir (la Barcelona del 1714) o si pot incloure altres aspectes com serien l’obrerisme, el republicanisme o les lluites ciutadanes protagonitzades pels barcelonins.
Crec que abans de continuar escrivint, hauria de definir quina seria la meva postura davant si instal·lar o no el Franco eqüestre o la Victòria de Frederic Marés a l’explanada del Born. Ho dic ben clar, estic en contra, però no per raons de memòria o de rigor històric. Hi estic en contra perquè Barcelona, curiosament, ha tingut més de tres dècades de governs anomenats d’esquerres i entre tots ells, no han estat capaços d’eliminar definitivament el franquisme dels carrers, els seus símbols, fet que fa que els ciutadans hagin de conviure-hi en el seu dia a dia i mentre en quedin no te cap sentit donar a figueres emblemàtiques de la dictadura un espai central de la ciutat, encara que sigui per anunciar al carrer, a l’espai públic, un projecte museístic. Aquests governs d’esquerres tampoc han estat capaços, per altra banda, donar a Lluís Companys un espai central i emblemàtic a la ciutat, fet curiós si tenim present que era el líder més carismàtic de l’esquerra republicana dels anys 30.
El debat sobre les figures, no pot ser un debat sobre la memòria històrica, en un país com el nostre que realment ha fet tan poca cosa per recuperar-la, mantenir-la i cuidar-la. Ni la memòria històrica pot ser utilitzada com a eina dogmàtica i única, ja que la memòria és  múltiple i és en el treball de la multiplicitat que ha de concretar-se el treball seriós i historiogràfic. La memòria cadascú te la que te i es fixa en allò que l’interessa. El problema és quan algú (o alguns) ens volen imposar les seves respectives memòries com a veritats dogmàtiques i úniques. Potser per això en l’espai públic tenen tan poc pes les experiències llibertàries, l’anarcosindicalisme o el POUM. Caldria parlar-ne
No estic d’acord amb en Joan Safont, quan vol situar la feina dels actuals governants de la ciutat en una perspectiva històrica, ni tampoc quan vol caricaturitzar el primer lerrouxisme. Ningú ha d’oblidar que l’espai públic ha estat un mitjà que ha utilitzat, sempre, el poder per difondre la seva ideologia i interessos i evidentment, els successius governs de la ciutat han volgut remarcar el paper de Barcelona com a capital de Catalunya i d’això en tenim rastres fins hi tot en els noms dels seus carrers o creant un imaginari propi i molt diferent a la d’altres ciutats, però d’aquí a voler establir lligams en el plantejament d’una exposició i ha un camí massa gran com per ni tan sols poder plantejar-se cap mena de paral·lelisme.

Segurament, l’esquerra d’aquest país te un problema molt greu, que és no saber-se posar d’acord en quin país vol. Ara be, això no ha de barrejar el treball (seriós) dels historiadors amb els interessos de partit.

dijous, 4 d’agost de 2016

CONTRA L'ÚS PARTIDISTA DE LA MEMÒRIA, HISTORIOGRAFIA SERIOSA

Ara està al dia el tema de la memòria històrica.
La memòria te que veure amb allò que vols recordar i es veritat que en el nostre país s'ha fet massa poc per conservar la memòria de les persones. És un camí perdut perque les persones viuen i moren: la memòria depèn de les persones i aquestes recorden allò que les convé, agrada o ha marcat. No per això perd valor sino que l'augmenta i molt i les institucions a nivell europeu han fet veritables esforços per conservar aquestes memòries: autobiografies d'obrers, memòries d'entitats ... aquí no s'ha fet pràcticament res
Fa massa temps que les institucions treballen en un concepte equivocat: en recuperar allò que les convé, de forma acrítica, sempre i quan les afavoreixi ideològicament. Això ens porta a situacions esperpèntiques: la dreta suposadament democràtica sempre es resisteix a condemnar el franquisme (PP, C’s) mentre que l’esquerra s’aferra a sobrevalorar una certa part d’aquesta esquerra: Es dona un valor suprem a l’acció del PSUC històric (oblidant les seves pròpies misèries) i es nega l’acció dels sectors llibertaris (o se’ls intenta  marginalitzar): la memòria es selectiva i partidària
Contra tot això cal l’acció de la historiografia seriosa, la que treballa en creuar les memòries i en estudiar seriosament els esdeveniments, les institucions i les persones.
Si es dones protagonisme a aquesta, no hi haurien debats com els veritablement absurds dels 17,14 metres d’un màstil o la instal·lació d’iconografia franquista per part d’una esquerra que, entre d’altres coses, no es planteja restaurar la memòria d’un president com Companys

Cal donar valor a l’estudi seriós  de la història i conservar la memòria allà on correspon i com fan els països seriosos i progressistes: als arxius