Reflexions després de l'assemblea de la CUP

Són les meves reflexions després d'una assemblea, la de la CUP, que va ser una festa democràtica, on vam saber conviure dos grans tendències de l'esquerra independentista i anticapitalista del nostre país.

Avui, estic en plena reflexió i en aquests moments, potser per la meva ànima d'historiador, em porta a pensar en la meva trajectòria política, des de aquell jove maoista que va entrar (com molts altres d'aquesta tendència) en contacte amb l'esquerra independentista a través del BEAN i NE i després de l'ENE i a través d'aquesta, va formar part de la tendència més nacionalista d'ICV, per després, i seguint una trajectòria anticapitalista (RG) finalmente, m'he trobat a la CUP de Mataró.

Aquí, he après a conèixer o a tornar al contacte amb gent que, des de l'esquerra, ha lluitat gran part de la seva vida per una idea, la de la independència de Catalunya, superant moments molt difícils marcats  per la repressió i la incomprensió de moltes de les persones que ara s'anomenen "independentistes" i que tenen com a únic mentor al que ara ens volen impossar com a president de la Generalitat i que hauria d'encapçalar la transició cap a la República Catalana, el senyor Mas.

Em resulta extrany, que les persones que s'han deixat la pell per la independència de la seva terra, ara no puguin ni tan sols opinar sobre qui ha d'encapçalar el procés, que tots plegats en hagim de sentir perseguits i fins i tot inculpats pel fet de tenir una ideologia. Tractats o millor dit, MALTRACTATS, per aquells i aquelles que no volen renunciar a res, que volen imposar el seu punt de vista de forma acrítica i apropiant-se d'allò que no els pertany, l'independentisme, al que van ser ben rebuts.

Tot i així, els independentistes d'esquerres, ahir, o molts d'ells, van defensar fins l'extenuació, que això de la independència és qüestió de majories socials, que la seva organització, la CUP, havia d'arribar a un acord i oblidar-se de les retallades i el mal govern, per tal de fer viable la il·lusió de la seva vida, la independència i que aquesta pertanyia a tothom. Crec que en gran manera s'en van ensortir, ens en vam ensortir! Primer la independència i després la transformación social, perque la República Catalana ha de ser un marc de justicia social en el que han/hem de treballar junts tots els anticapitalistes

FATIMETU I ELS "ULAD EL MIZNA" ... jo també sóc sahrauí

Ara fa uns 9 anys van canviar moltes coses a la meva vida i ahir en va canviar una de molt important. Ahir va marxar na Fatimetu cap els Campaments de Refugiats de Tinduf, no a la seva terra que és el Sàhara Occidental.

Han estat 9 anys en els que han passat moltes coses, en els que hem après els uns dels altres. No han estat 9 anys fàcils. Tenir una noia sahrauí a casa, tractar-la com a una filla però al temps intentar que mai oblidi els seus pares (en Mohamed Mouloud i na Chaiaa) han estat enriquidors i t'omplen d'experiència. 

La veritat, és que na Fatimetu, ha estat una veritable ULAD EL MIZNA (una filla del vent). El seu poble era conegut com els ULAD EL MIZNA perque se'ls veia de lluny: Al fons, en ple desert del Sahara, es veia un núvol que s'acostava ràpidament i quan ja estaven prou a prop, comprovaves que el núvol era de sorra: el núvol s'esvaia i davant teu quedaven les persones. En el cas de na Fatimetu, la persona. Així han estat aquests 9 anys, amb el núvol que s'acostava ràpidament i de cop i volta et trobaves a la Fatimetu al davant.

L'experiència m'ha ensenyat que això de la cooperació és un petit engany, que el que tu fas és molt poc pel que reps a canvi. Està molt be que ens preocupem pels que viuen en d'altres continents en condicions precàries (que no vol dir ni pitjor ni malament) que intentem "millorar" les seves vides desenvolupant projectes o que fins i tot en un moment de la teva vida decideixis portar una "Filla del Desert" a casa. Sempre acabes sent tu el que reps i el millor que et pot pasar és pensar que aquests fills del desert han cooperat amb tu, perque aquesta és la veritat.

Avui és el primer día a casa sense la Fatimetu i son inevitables les llàgrimes, escoltant una cansó de na Tanya Stephens, l'Aaliyah o en Sizzla. Jo ara sé que no m'he equivocat deixant-la marxar, era el meu tracte amb la meva família sahrauí, era el meu tracte amb el desert, sols ella, na Fatimetu, podrá decidir si tornarà o no a la seva casa de Mataró.

Ara sols dessitjo que tingui el caràcter que m'ha demostrat moltes vegades i que he intentat alimentar. Perque el caràcter no és ser dur o allunyar-te de la realitat com pensen moltes persones. Tenir caràcter és saber el que val la pena i lluitar pels teus ideals, si, no cal cridar, sols actuar. Crec que he aconseguit transmetre-li això, com a mínim això.

No sabeu el dur que seria per mi no haver-ho aconseguit. Viure en un Campament de Refugiats on ni tan sols la ONU s'atreveix a fer arribar l'alimentació mínima necessària per les presions polítiques dels indignes, és molt dur. Veure com moren els fills de les teves germanes per manca d'aliments i medicines, és molt dur, però res d'aixó acabarà amb la dignitat de persones com na Fatimetu. Crec que ella sap que sempre estaré al seu costat encara que estigui a 3000 Km, no ho dubteu, també sóc un sahrauí, un ULAD EL MIZNA, un erguibat 

TOTS ELS REFUGIATS DEL MÓN MEREIXEN EL NOSTRE SUPORT!!!!

De veritat que estic content aquests dies quan veig que la gent parla, es mobilitza i fins i tot està disposada a tenir refugiats casa. Estic content quan sento que hi ha ajuntaments disposats, també a acollir els refugiats que venen a Europa de Síria, Líbia, Afganistan, Irak ... conflictes tots ells (cal recordar-ho) provocats per Europa i els USA, sense gaires protestes dels ciutadans i les ciutadanes (potser aquí si que cal parlar de les mobilitzacions contra la guerra de BCN).

Cal ajudar-los!!!! a els que están aquí però també las que están patint les guerres i/o les actuaciones arbitràries dels estats

El que no m'agrada (i em fa por) que ara actuem per una mena de moda empessos per unes imatges desgarradores i ... per una riada de gent que envaeix la nostra Europa. Em fa por que actuem per Eurocentrisme i no amb la voluntat de solucionar els greus problemes d'una part important de la humanitat.

Ara veig companys i companyes, des de l'esquerra, com es mouen i pengen textos de recolzament als refugiats, però quan podien (ara no ho se) no van fer res en contra de les lleis que garantien els drets als refugiats. L'altre dia vaig sentir una representant d'un ajuntament català que apuntava la seva ciutat a ser ciutat acollidora, però no sabia respondre preguntes òbvies del periuodista sobre el que significava i que volia dir ser ciutat solidària amb els refugiats.

Fa molts anys, masses, que hi ha persones refugiades al món, víctimes de conflictes injustos (tots ho son) i que han après a conviure, dia a dia, a conviure amb imatges com les que ens fereixen aquests dies: Sahara Occidental, Darfur, Somàlia ... i fins i tot alguna vegada he hagut de patir la crítica de gent que ara es mou quan els refugiats ens arriben a Europa. He sentit a dir "és un conflicte menor" o simplement hem aguantat les suposades gràcies de qui deia "ells també en tenen la culpa" fins i tot a les TV de Catalunya (podeu recuperar intervencions delirants d'ujna famosa periodista)

Segurament ara seria una bona oportunitat per intentar acabar amb TOTES les situacions injustes. No n'hi ha prou amb no ser corruptes, també cal ser solidaris i contribuir a que totes les persones del món puguin viure en pau. A vegades no ens adonem que hi ha conflictes que fa més de 40 anys que duren i fa masses anys que jo mateix conec a joves (ara ja notant) que afronten les seves vides sense cap mena d'esperança, he conegut persones molt lliures que viuen tancats en camps de refugiats ... TOTS ELS REFUGIATS DEL MÓN MEREIXEN EL NOSTRE SUPORT!!!!

Som unitaris o no som unitaris? L'obsessió d'ICV amb la feina parlamentaria dels TRES diputats de la CUP

Penso, sense voler ofendre a ningú, que cal intentar ser unitari a tot arreu, no sols fent llistes electorals. Aquest missatge d'en Jaume Bosch no és la primera vegada que el sento des de ICV i és molt lleig (per dir-ho suau) perque en Jaume Bosch (al que jo també tinc una estima important) hauria de saber (crec que ho sap perfectament) que tres diputats arriben on arriben i el que és inqüestionable, en el cas dels tres de la CUP, és el seu treball i dedicació fins l'extenuació.

Que es deixin d'intentar desacreditar el treball d'en David, l'Arrufat i la Vallet i si creuen realment en el treball unitari de l'esquerra, que l'apliquin també al Parlament, donant un cop de ma als de la CUP allà on no arriben i sobretot, que es dediquin a desacreditar a la dreta i no als companys i companyes que també estan a les lluites socials i polítiques.

Davant el 27S hi ha moltes coses a clarificar i precíssament entre elles segur que no hi ha la qüestió de la dedicació dels diputats i la diputada de la CUP. Ara be, si aquesta és la línia, segur que l'espifien o potser l'unitarisme no es tal