dissabte, 6 d’agost de 2016

SOBRE ESTÀTUES FRANQUISTES I EL PLA DEL BORN

Aquests dies em sorprèn una polèmica que sembla assaltar les xarxes al voltant de l’exposició Franco. Victòria. República. Impunitat i espai urbà, que es vol programar a l’espai del Born. El problema, segurament, no està en l’exposició en si, sinó en el fet de que s’instal·lin símbols franquistes a l’explanada del Born com una mena de reclam pel que s’exposarà a dins.
Darrera de la discussió, sobretot hi ha discussions polítiques, que inclourien, a la fi, quin ha de ser l’ús de l’espai del Born: respectant allò  pel qual se va reobrir (la Barcelona del 1714) o si pot incloure altres aspectes com serien l’obrerisme, el republicanisme o les lluites ciutadanes protagonitzades pels barcelonins.
Crec que abans de continuar escrivint, hauria de definir quina seria la meva postura davant si instal·lar o no el Franco eqüestre o la Victòria de Frederic Marés a l’explanada del Born. Ho dic ben clar, estic en contra, però no per raons de memòria o de rigor històric. Hi estic en contra perquè Barcelona, curiosament, ha tingut més de tres dècades de governs anomenats d’esquerres i entre tots ells, no han estat capaços d’eliminar definitivament el franquisme dels carrers, els seus símbols, fet que fa que els ciutadans hagin de conviure-hi en el seu dia a dia i mentre en quedin no te cap sentit donar a figueres emblemàtiques de la dictadura un espai central de la ciutat, encara que sigui per anunciar al carrer, a l’espai públic, un projecte museístic. Aquests governs d’esquerres tampoc han estat capaços, per altra banda, donar a Lluís Companys un espai central i emblemàtic a la ciutat, fet curiós si tenim present que era el líder més carismàtic de l’esquerra republicana dels anys 30.
El debat sobre les figures, no pot ser un debat sobre la memòria històrica, en un país com el nostre que realment ha fet tan poca cosa per recuperar-la, mantenir-la i cuidar-la. Ni la memòria històrica pot ser utilitzada com a eina dogmàtica i única, ja que la memòria és  múltiple i és en el treball de la multiplicitat que ha de concretar-se el treball seriós i historiogràfic. La memòria cadascú te la que te i es fixa en allò que l’interessa. El problema és quan algú (o alguns) ens volen imposar les seves respectives memòries com a veritats dogmàtiques i úniques. Potser per això en l’espai públic tenen tan poc pes les experiències llibertàries, l’anarcosindicalisme o el POUM. Caldria parlar-ne
No estic d’acord amb en Joan Safont, quan vol situar la feina dels actuals governants de la ciutat en una perspectiva històrica, ni tampoc quan vol caricaturitzar el primer lerrouxisme. Ningú ha d’oblidar que l’espai públic ha estat un mitjà que ha utilitzat, sempre, el poder per difondre la seva ideologia i interessos i evidentment, els successius governs de la ciutat han volgut remarcar el paper de Barcelona com a capital de Catalunya i d’això en tenim rastres fins hi tot en els noms dels seus carrers o creant un imaginari propi i molt diferent a la d’altres ciutats, però d’aquí a voler establir lligams en el plantejament d’una exposició i ha un camí massa gran com per ni tan sols poder plantejar-se cap mena de paral·lelisme.

Segurament, l’esquerra d’aquest país te un problema molt greu, que és no saber-se posar d’acord en quin país vol. Ara be, això no ha de barrejar el treball (seriós) dels historiadors amb els interessos de partit.

dijous, 4 d’agost de 2016

CONTRA L'ÚS PARTIDISTA DE LA MEMÒRIA, HISTORIOGRAFIA SERIOSA

Ara està al dia el tema de la memòria històrica.
La memòria te que veure amb allò que vols recordar i es veritat que en el nostre país s'ha fet massa poc per conservar la memòria de les persones. És un camí perdut perque les persones viuen i moren: la memòria depèn de les persones i aquestes recorden allò que les convé, agrada o ha marcat. No per això perd valor sino que l'augmenta i molt i les institucions a nivell europeu han fet veritables esforços per conservar aquestes memòries: autobiografies d'obrers, memòries d'entitats ... aquí no s'ha fet pràcticament res
Fa massa temps que les institucions treballen en un concepte equivocat: en recuperar allò que les convé, de forma acrítica, sempre i quan les afavoreixi ideològicament. Això ens porta a situacions esperpèntiques: la dreta suposadament democràtica sempre es resisteix a condemnar el franquisme (PP, C’s) mentre que l’esquerra s’aferra a sobrevalorar una certa part d’aquesta esquerra: Es dona un valor suprem a l’acció del PSUC històric (oblidant les seves pròpies misèries) i es nega l’acció dels sectors llibertaris (o se’ls intenta  marginalitzar): la memòria es selectiva i partidària
Contra tot això cal l’acció de la historiografia seriosa, la que treballa en creuar les memòries i en estudiar seriosament els esdeveniments, les institucions i les persones.
Si es dones protagonisme a aquesta, no hi haurien debats com els veritablement absurds dels 17,14 metres d’un màstil o la instal·lació d’iconografia franquista per part d’una esquerra que, entre d’altres coses, no es planteja restaurar la memòria d’un president com Companys

Cal donar valor a l’estudi seriós  de la història i conservar la memòria allà on correspon i com fan els països seriosos i progressistes: als arxius

dimarts, 26 de juliol de 2016

Els falsos negadors de la pàtria noucentista


"Som negadors de la pàtria noucentista i en volem construir una altra". Aquest és el titular d'una entrevista a Xavier Domènech i en Ricard Gomà. Li deia a un amic que la reproduia en el seu mur que era un titular producte de la ignorància (algú diría, de fet algú m'ha dit, producte d'una mala fe lerrouxista).
Em decanto per la ignorància, ja que ha estat dit en el marc dels actes que commemoren els 80 anys de la fundació del PSUC.
Dic ignoràcia perque els negadors de la pàtria noucentista (i ho podríem discutir) els trobaríem a la CNT i el POUM. El seu concepte revolucionari del canvi social i el construir la societat des de les capes populars (i no des del poder) son l´ùnic projecte, no lerrouxista, que es va oposar al noucentisme polític amb èxit
Cal recordar que el PSUC, en els fets de maig del 1937, es va situar com a avançada del poder i la Generalitat que volia construir una societat marcadament situada en l'ordre noucentista.
Podria parlar de Macià i el seu projecte per Barcelona. No fa gaire a l Caixafòrum, exposaven els plànols de Le Corbusier i no voldria oblidar la col·laboració de Lluís Sert. No estaven lluny del concepte noucentista de ciutat, en Macià la reivindicava.
Quan parlem de noucentisme no sols parlem d'intel·lectuals situats més o menys a prop de la Lliga Regionalista. També parlem d'un nocuentisme polític que proposava un projecte nacional per Catalunya, en el qual també hi van col·laborar gent de l'esquerra catalanista, que als anys 30 es van enquadrar a ERC i d'altres, a partir de 1936 en el PSUC
Sols els que ens podem considerar, d'alguna manera, hereus del POUM o de la CNT podríem parlar d'una ciutat, d'una nació popular real, construida des del carrer.
Sempre he valorat molt la tasca política de Ricard Gomà, però resseguint la construció de la Barcelona ciutat, del PSC i ICV, no podem considerar-la enfrontada amb la la ciutat noucentista ... 

dissabte, 27 de febrer de 2016

27 de Febrer, 40 anys de lluita per la independència del poble sahrauí

La qüestió sahrauí és principalment un tema de descolonització, que s’inicia amb la voluntat d’aquest poble de ser-ho i de concretar-ho assolint la seva independència, tal com ho van aconseguir altres pobles d’Àfrica, que també van patir la colonització europea.
El seu dret a la independència, ha estat i és reconegut des de les institucions internacionals. La pròpia ONU, avui, considera el Sàhara Occidental, com un territori a descolonitzar, i com a  tal, ja va instar a la potència colonial que l’ocupava, Espanya, a organitzar un referèndum d’autodeterminació, pas previ, a la seva independència. Al temps que es produïen aquests esdeveniments, el poble sahrauí també feia evident la seva voluntat constituint i recolzant el seu moviment d’alliberament nacional, el FRENTE POLISARIO, que primer va haver de lluitar contra la potència colonial, Espanya i després va fer front a l’ocupació il·legal de les tropes del Marroc i Mauritània, que van ocupar el territori com a conseqüència dels vergonyosos acords tripartits de Madrid de 1976, on Espanya, es va intentar despendre de les seves obligacions envers els sahrauís i envers la comunitat internacional.

Podem parlar d’identitat nacional dels sahrauís?
No podem oblidar que el nomadisme és una cultura que històricament es va articular al voltant de la tribu i des de l’inici de la creació de la identitat nacional sahrauí, la pertinença a les tribus va ser una referència d’identitat que determinava les xarxes econòmiques, polítiques i socials a les quals pertanyien els individus.
Com en altres pobles de l’Occident d’Àfrica, el sentiment de pertànyer al poble sahrauí neix amb els processos de descolonització i com també en d’altres casos, és difícil establir límits de pertinença a aquesta identitat. En tot cas, hi va haver un conjunt de tribus nòmades de guerrers i de pastors que havien establert llaços importants al voltant del domini i distribució de l’aigua i de l’espai territorial, basats en la força i les relacions comercials. On cada grup tenia un territori i els més febles pagaven tributs de protecció als més forts.
Va ser bàsic en la creació de la identitat nacional sahrauí, la transferència dels territoris per part de les tribus a la nova entitat nacional creada després de la sortida dels espanyols i la invasió marroquina (1976) la República Àrab Sahrauí Democràtica, així com també de la transferència de l’autoritat dels antics caps als llavors joves dirigents del Frente Polisario, que dirigien militarment la lluita per la independència.
Aquests dirigents, van voler conservar els valors positius de les antigues tribus camelleres al temps que marginalitzaven les relacions verticals del tribalisme i així construir una identitat nacional democràtica, molt en la línia de la que es desenvolupaven llavors a Algèria o Líbia, estenent el dret de vot a homes i dones ...
Aquests fets es poden retrobar en el desenvolupament de la societat sahrauí a l’exili i la guerra, on els homes desenvolupaven el seu coneixement del territori, participant a l’exèrcit sahrauí i les dones es convertien en el baluard dels campaments (acostumades culturalment a sostenir els campaments base dels nòmades i a desenvolupar els intercanvis econòmics) fets que no trencaven amb les societats anteriors i mantenien la sociabilitat tradicional: la nova societat sahrauí igualava els drets però no trencava les formes de sociabilitat tradicional
 Les dones als Campaments de Refugiats de Tinduf (a partir de 1976) van organitzar l’educació, la salut, la producció (del que es podia produir) o la justícia i li donava accés a l’educació en tots els nivells, ja que l’objectiu prioritari era contribuir a crear la societat del futur, síntesi  entre la societat tribal i la modernitat occidental.

Una societat en guerra permanent: entre el conflicte armat a la pau no resolta
Aquesta societat que té la voluntat de ser, que cap a finals dels anys 60 del S.XX la ONU instava a Espanya a facilitar el seu propi procés d’autodeterminació i independència,  pateix un conflicte que a partir de l’any 1976, divideix els sahrauís entre els que es van veure obligats a fugir de la seva terra i que perseguits amb napalm, per l’aviació marroquina, es van haver d’instal·lar en els Camps de Refugiats de Tinduf  i els que aclaparats per la situació, es van quedar als Territoris Ocupats pel Marroc i que des de llavors pateixen una greu repressió, que no sols afecta els que fan pública la seva voluntat de reclamar els seus drets com a poble i com a persones, sinó que arriba als intents repetits de destruir tota manifestació cultural que es pugui relacionar amb el poble sahrauí i la seva pròpia identitat nacional. En aquest sentit, no podem oblidar les greus separacions familiars, encara avui no solucionades
Els ja declarats oficialment com a il·legals ACORDS de Madrid (14/11/19175) que repartien el territori entre Mauritània i el Marroc, donaven pas a una guerra, que finalment i sota els auspicis de la ONU (1991) s’arribava a un alto el foc que obliga a les parts (Marroc i RASD) a reiniciar el procés d’autodeterminació: el compromís de tirar endavant amb el referèndum d’autodeterminació.
Amb tot i com que la situació encara avui continua oberta, no podem amagar una sèrie de realitats:
- La voluntat de boicotejar repetidament el procés d’autodeterminació per part del regne del Marroc, amb la sola intenció de consolidar la seva ocupació il·legal del territori útil del Sàhara Occidental, que intenten explotar, de forma il·legal, amb la complicitat d’Espanya, França i en ocasions, de la Unió Europea (fet que contrasta amb l’escrupolositat dels USA quan signa tractats comercials amb el Marroc, deixant sempre fora d’aquests els territori dels sahrauís)
- La manca de compromís per part d’Espanya de complir amb les seves obligacions envers la ONU, i sobretot, envers els sahrauís, d’acabar amb el procés d’autodeterminació del Sàhara Occidental.
- La ONU manté el Sàhara Occidental entre els territoris a descolonitzar i manté a la zona una missió la MINURSO que hauria de verificar sobre el terreny el compliment dels acords de la ONU, però amb un inconvenient important: no te competències a l’hora de controlar el manteniment dels drets humans al territori del Sàhara Occidental ocupat pel Marroc



Perspectives: de l’actualitat al futur des de Catalunya i Espanya
Som conscients que la nostra solidaritat té una vessant política, que parteix del nostre recolzament inequívoc a la voluntat dels i les sahrauís per tal d’obtenir la independència del Sàhara Occidental i en el nostre recolzament al Frente Polisario, com a legítim representant d’aquesta causa.
Per altra banda, també ens obliga a reclamar a les institucions i als partits polítics espanyols i catalans un posicionament clar envers conflicte i als governs, també de Catalunya i Espanya a complir amb les seves obligacions.
-                    La primera d’elles, és exigir al govern espanyol l’impuls i un reconeixement inequívoc al procés d’autodeterminació dels sahrauís.
-                    Al govern de la Generalitat de Catalunya, cal demanar que els interessos econòmics i polítics, no poden amagar les violacions dels drets humans que es produeixen als Territoris Ocupats del Sàhara Occidental per part de les tropes colonials marroquines
-                    La nostra constatació és que massa sovint, les polítiques espanyoles en aquesta zona s’han vist condicionades per interessos econòmics que han volgut afavorir les multinacionals espanyoles establertes al Marroc.
-                    Aquests interessos, han volgut convertir en “invisible” aquest conflicte i sobretot, han volgut amagar la repressió que pateixen els defensors dels drets humans sahrauís als Territoris Ocupats, per part de la policia i l’exèrcit marroquins, així com també han amagat els boicots a la cooperació amb els Campaments de Refugiats de Tinduf

En els Territoris del Sàhara Occidental, ocupats pel Marroc
Denunciem la situació que pateixen els sahrauís, que veuen violats els seus drets. Tot i que coneixem el desenvolupament d’una veritable intifada sahrauí des del 2005 (resistència pacífica a l’ocupació marroquina) s’han anat desenvolupant diversos actes de resistència, també pacífiques):
-                    Desembre 2009: Aminetu Haidar: vaga de fam per tal de reclamar el seu dret a tornar El Aaiun
-                    Novembre 2010: Gdeim Izik, protesta social dels sahrauís on es combinaven reivindicacions socials (accés al treball, a prestacions socials ... ) i el dret a l’autodeterminació. Tot de forma pacífica en un campament espontani que serà dissolt pels marroquins per la força. Molts considerem aquest acte com l’inici de la posterior primavera àrab que es va desenvolupar pel Nord d’Àfrica
-                    2013: Judici  a 23 activistes sahrauís per haver participat en la mobilització de Gdeim Izik, amb acusacions falses (demostrat) on fins i tot Amnesty International, posa en dubte la validesa del judici, sense suficients garanties judicials i sense jurisdicció pels tribunals marroquins. Tot i així les penes han estat absolutament desproporcionades: 9 sentències a cadena perpètua, 4 de 30 anys, 7 de 25 anys i 3 de 20 anys, en presons infectes i on els abusos són un fet corrent
-                    2015: es denega l’asil polític a Espanya a Hassana Aalia: l’estat espanyol vol forçar la sortida de l’activista sahrauí al Marroc, condemnat el judici del 2013 a una pena perpètua. S’ha generat una forta solidaritat al voltant de Hassana Aalia, que ha posat un altre cop la causa sahrauí sobre la taula
Aquestes accions que semblen aïllades no son més que actes d’una resistència que han desenvolupat els sahrauís els últims 40 anys i que ha estat silenciada pels marroquins, amb un èxit força important: una repressió que ha inclòs la destrucció física de tot símbol diferencial sahrauí i fins i tot de l’ocupació espanyola. En aquest afany de destrucció, fins i tot, s’han traslladat els joves a estudiar al Marroc, separant-los de les seves famílies, s’ha prohibit parlar i estudiar espanyol, s’ha destruït tota la documentació que podien tenir els sahrauís de l’època espanyola ...

Els Campaments de Refugiats Sahrauís de Tinduf
S’han vist greument afectats per les retallades a la cooperació que ha protagonitzat, en el cas de Catalunya, el govern de la Generalitat.
Cal recordar aquí les denúncies de la pròpia ONU, reclamant el compliment dels compromisos amb els sahrauís per part de les administracions del nostre país i potser cal recordar la necessitat de recolzar l’acció de petites i mitjanes entitats que com l’ACAPS, també han demostrat una bona gestió dels recursos assignats.
La mateixa ONU i les seves agències, tampoc garanteixen els seus propis mínims alimentaris i sanitaris en els campaments de refugiats
Aquests campaments, van incidint en la seva autoorganització i aquí tornem a destacar el paper de la dona sahrauí com a element equitatiu i la seva centralitat en la transició entre la societat tradicional sahrauí i la modernitat de la societat nacional i de la futura RASD independent.

Perspectives de futur
En les nostres perspectives podem traçar-ne de 2 tipus:
Immediates:
-                    La MINURSO la Missió Internacional de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental, hauria d’ampliar les seves competències per tal d’incloure la vigilància del drets humans sobre el territori
-                    La Unió Europea, en general, tal com fan els USA, hauran d’excloure l’explotació dels recursos naturals del Sàhara Occidental, en els seus acords amb el Marroc
-                    La ONU i Espanya (com a potència colonial) han de garantir la celebració del referèndum d’autodeterminació del sahrauís i han de garantir el seu accés a la independència

A llarg termini
-                    La construcció de la futura RASD no serà gens fàcil, abans de tot, haurà de superar les reticències geopolítiques que han convertit França, Espanya o els USA, en aliats del Marroc i molt poc crítics amb les violacions dels drets humans que s’estan produint al Sahara Occidental.
-                    Internament, la pròpia RASD haurà de superar la retrobada de sahrauís que venen de 2 realitats molt diferents: dels Campaments de Tinduf i els que han viscut l’ocupació marroquina